dimarts, 1 de març del 2011

La Ciutat de la Música d'Alzira: un projecte realista i de futur


Sempre és profitós arribar a acords entre partits de diferents tendències, i més quan es tracta de sumar esforços per una bona causa, com ara consensuar una postura comuna per aconseguir el tan desitjat Auditori d’Alzira. La reunió del darrer dijous va ser positiva perquè arribàrem a un acord de mínims, uns fonaments sobre els quals cadascú de nosaltres desenvolupar el seu projecte, i positiva també pel fet de demostrar que quan ens ho proposem som capaços de deixar a banda les disputes entre nosaltres i intentar construir un futur millor per a la nostra societat.

Toca explicar el nostre projecte, un projecte gran però realista, de futur però d’execució immediata, adaptat a les necessitats actuals però sense tancar-nos cap porta: La Ciutat de la Música. I és que l’aposta del BLOC – Compromís per Alzira per la música va més enllà de l’Auditori. De fet considerem que en matèria d’instal·lacions musicals no és, ara mateix, la infraestructura més necessària, almenys no tant com una nova seu de l’escola de música. Anem per parts. La Ciutat de la Música que proposem, lògicament, haurà de tindre les seues fases d’execució. Considerem que la prioritat en estos moments és una nova seu per a l’escola d’educands de la Societat Musical. És fonamental perquè una ciutat que presumix de músics no pot permetre’s que els seus xiquets no tinguen suficient espai físic on desenvolupar l’ensenyament musical en condicions. La cessió d’uns terrenys municipals junt amb la recerca del finançament necessari tant per l’administració pública com per la iniciativa privada són els primers passos. S’han de fer i es poden fer ja, si hi ha voluntat política.

Anem més enllà, i com a segona fase, i sense cost per als ciutadans alzirenys, l’Ajuntament d’Alzira ha de fer les gestions necessàries davant la Conselleria d’Educació per tal que pose en marxa un Conservatori públic a la nostra ciutat. Motius hi han de sobra. Entre la Vall d’Albaida (Ontinyent) i l’àrea metropolitana de València (Catarroja), tan sols hi ha un Conservatori públic (Cullera) per a una població d’al voltant de mig milió d’habitants. Des del BLOC – Compromís per Alzira apostem per la cessió de terrenys municipals per a la construcció del futur Conservatori públic d’Alzira.

I l’Auditori? Cobertes les necessitats en matèria educativa musical de la ciutat d’Alzira, serà llavors quan l’Auditori siga realment prioritari. Un auditori que siga útil a Alzira i a la Ribera, que siga multifuncional i puga albergar altre tipus d’esdeveniments, que siga la peça central de tot un entramat musical i cultural que nosaltres anomenem Ciutat de la Música i que ha de convertir a Alzira en un referent en l’àmbit cultural valencià.

I tot això qui ho paga? Rebutgem la idea d’endeutar més encara l’Ajuntament. No podem ofegar més l’economia alzirenya. L’equip de govern ha deixat escapar dos Plans E, un Pla Confianza i el Pla d’Infraestructures Culturals 2011-2017 de la Generalitat. Han preferit utilitzar eixos diners en fer-li un regal a la Universitat Catòlica. Qüestió de prioritats. Nosaltres apostem per buscar la implicació i col·laboració de les administracions comarcal, provincial, autonòmica i estatal en este projecte necessari per a Alzira i la Ribera. I apostem també per el disseny d’espais comuns entre els diferents edificis per a estalviar costos de gestió, així com per dotar-los de continguts culturals de rellevància.


Al BLOC – Compromís per Alzira tenim ben clar que apostar per la indústria cultural és apostar per crear llocs de treball, per la formació dels xiquets i joves d’Alzira i la comarca i per un futur millor per a la nostra ciutat.

divendres, 8 d’octubre del 2010

9 d'octubre, festa i reivindicació

El 9 d’octubre de 1238, el rei En Jaume acompanyat per les seues tropes va entrar a la ciutat de València, on el nou Bisbe va consagrar la mesquita major com a Catedral i va celebrar la primera missa d'agraïment. Naixia així el Regne de València, que iniciava el seu camí com a estat independent dins de la cultura occidental.

Prompte el vell regne valencià assoliria gran esplendor i es convertiria en un referent cultural, polític i social del sud d'Europa. Cultural perquè el valencià, la llengua que ens arribà amb Jaume I, fou la primera a Europa en tindre un Segle d'Or amb personalitats tan importants en la història de la literatura com Ausiàs March o Joanot Martorell. Polític, perquè durant anys fórem l'estat més pròsper i potent de la Corona d'Aragó, tot un en clau estratègic a la Mediterrània. I social, perquè la influència valenciana es deixà sentir arreu d'Europa en aspectes com l'arquitectura, la literatura, la música, etc.

I així podríem estar hores i hores parlant de la nostra història com a Poble, però de res serviria si això no ens fa reflexionar:

Amb el Decret de Nova Planta (1707) perdérem les nostres lleis, el nostre autogovern, i amb ell tot allò que ens va fer ser grans en segles anteriors. Hui, amb l'autogovern parcialment recuperat amb l'Estatut d'Autonomia, i amb el reconeixement, de nou, de la condició de Nacionalitat, ens trobem encara a anys llum del que fórem.

Ens trobem amb un Govern Valencià que menysprea la cultura valenciana, el món de les societats musicals i les bandes de música, l'educació en valencià, el doblatge al valencià, i que ha fet de Canal 9 una cadena castellanitzada que cau en picat en índex d'audiència.

Ens trobem amb una Generalitat Valenciana endeutada, esguitada per casos de corrupció, que intenta tapar les seues vergonyes amb grans esdeveniments que lluny de solucionar la greu crisi econòmica que patim ens fa assolir nivells d'atur superiors a la mitjana espanyola.

Ens trobem amb un Govern Espanyol que menysprea als valencians en inversió pública, que no prioritza el Corredor Mediterrani per tal que les nostres empreses siguen competitives a Europa i que vol convertir-nos en el femer d'Espanya.

Els valencians estem per baix de la mitjana espanyola en termes de riquesa (PIB), i així i tot gràcies a la política econòmica d'Aznar i Zapatero som una de les autonomies que més aporta a les arques públiques i que, per contra, menys reb. És a dir, cada valencià aporta a l'Estat 1000 euros a l'any més del que Madrid inverteix després en la nostra terra. Feu els comptes a casa. Alguns parlen de “solidaritat”. Jo més bé diria que es tracta d'un expoli fiscal en tota regla. Així i tot, PP i PSOE voten en contra a les Corts de reclamar el deute històric. Voten en contra de la butxaca dels valencians.

El 9 d'Octubre és una data molt especial per als valencians, però que ha de servir per anar més enllà de la Mocadorà, la baixada de la Senyera i el sentir-se per un dia el més valencià del món. El 9 d'Octubre ens ha de fer reflexionar, recordar tot allò que el rei En Jaume ens va deixar i hui hem perdut, i caminar junts decididament cap a la defensa dels interessos culturals, socials, polítics i econòmics del Poble Valencià.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Inici il.lusionant

Diuen que els inicis sempre són il.lusionants, tot i que per a mi no sempre ho han sigut. No obstant això, ara per ara puc dir que sí, que tinc per davant una temporada que il.lusiona i que afronte amb molt d'optimisme, que ja tocava!


Anem per parts. Al partit, al BLOC, comencem un curs polític molt intens. Ho fem amb molta il.lusió, moltes ganes, molts projectes, i la mirada posada en les eleccions de 2011 en les que el col.lectiu d'Alzira té el repte de consolidar en vots tot el treball realitzat durant esta legislatura, que ha sigut moltíssim. Creixerem, i ho farem comptant amb tota la gent farta de l'esgotament del PP i la seua majoria absoluta, i d'un PSOE que no és oposició ni en Alzira ni en el País Valencià. Tenim un Compromís per Alzira i per la nostra gent, pels nostres barris, pels nostres músics, pels nostres joves i, en resum, per la qualitat de vida dels veïns. Es nota al carrer i es notarà a les urnes. Estic convençut. Em jugue un sopar si no és així. Aneu pensant on convidar-me.

Amb la banda també comencem, després d'un mes d'agost de descans merescut. La millor banda del món té objectius concrets i immediats. Queden menys de tres messos per al Certamen d'Altea i ja ens estem posant les piles amb les obres que anem a tocar. En concret, l'obra lliure, que no és gens fàcil. Com diu el meu company Xavi Pérez, hi ha solistes que fumen en pipa. I els que no són solistes també. Jo ja m'he reservat un temps dins de les meues sessions d'estudi per al Certamen. M'ho agafe molt seriosament i amb molta il.lussió, perquè pense que representar musicalment a la meua ciutat és un orgull i una responsabilitat molt gran. Alzira ho mereix.


Política, música... què em queda? Ah, clar. El futbol, com no. Enguany he pujat de categoria. Sí, ara som aficionats de 2a B. La nostra UD ha fet un equip nou de trinca, conservant molt poques peces de l'equip que va superar al Jerez CF en la final de l'eliminatòria d'ascens. A diferència de la darrera temporada a la categoria de bronze, enguany la cosa pinta molt bé. L'Alzira vol i sap jugar a futbol, i això és molt important i els aficionats ja ho estem agraïnt. Malauradament en futbol jugar bé no sempre significa sumar punts. Estic segur que no patirem. Sols falta que la piloteta vullga entrar. Ho farà? Jo crec que sí.

La que sí que va voler entrar va ser la del València anit, i ho va fer en quatre ocasions en la porteria del Bursaspor. Algú s'enrecorda de Villa i Silva? Jo no. Este València il.lusiona, i molt.

dimecres, 4 d’agost del 2010

La nova taxa del fem a Alzira fa molta PPudor

Estos dies el Facebook treia fum. La gent està molesta amb tot este femer, mai millor dit, de la nova taxa de tractament de residus. Comentaris i més comentaris, fan visible un malestar generalitzat entre els ciutadans de la Ribera i la Valldigna. És tema d'actualitat a qualsevol lloc on s'hi junte gent afectada per l'impost.

L'estratègia del PP ha eixit molt bé. Els felicite per ser bons estrategues, que no per ser bons gestors. Han aconseguit enganyar a la ciutadania, imposant un nou pagament quan la gent està de vacances i amb la ment en altres temes. La desinformació és tal que, a sovint, el ciutadà li tira les culpes a un “ser superior”, el Consorci, o directament a tota la classe política. També és un recurs molt estés renunciar al reciclatge quan, econòmicament, ens convé reciclar per tal de pagar menys els propers anys.

Alguns polítics del PP es lleven la pols de damunt. “Eso es cosa de la Diputación”. Que no ens enganyen més. Efectivament, la taxa ve imposada pel Consorci Ribera Valldigna, on estan representats tots els ajuntaments d'estes comarques. Els vots favorables dels consistoris amb govern del PP, majoritaris al Consorci, han fet eixir endavant este nou impost. Entre ells, com no, s'hi troba el nostre. Sí, eixe que ara repartirà fulls de reclamació i díptics “informatius” entre els veïns. Una nova despesa en propaganda partidista a costa de les butxaques alzirenyes.

Les reaccions no s'han fet esperar, i el partit de ZP ha iniciat una campanya comarcal contra la taxa. Curiosament, el mateix que va fer el de Bastidas amb l'assumpte de l'IVA. En què quedem? Pujar o crear nous impostos està mal segons el partit que ho faça? Coherència, per favor.

La gran sort de ser d'un partit com el BLOC és que no he de defensar ni justificar destarifos i despropòsits d'este tipus. Durant tot el procés, els ajuntaments governats pel BLOC s'han mostrat en contra d'este model de gestió dels residus. Els valencianistes sempre ens hem manifestat a favor de que no siga el ciutadà qui pague els errors dels dos partits majoritaris. Ja n'hi ha prou d'enganys i de mentides. Nosaltres no som com ells. Nosaltres som com tu.

divendres, 5 de març del 2010

Xè, we can!!!

Fa uns messos vaig conéixer a una persona especial. Una d'eixes persones que et fan ser millor persona, tant en l'aspecte professional com en el personal. Rafa Oliver, company de Carcaixent, m'ha fet vore les coses des d'una perspectiva diferent. Amb ell he aprés infinitat de coses, però el que ha suposat un canvi per a mi ha sigut el seu concepte d'organització.


Després de tantes i tantes hores compartides al voltant de diferents temes, m'atreviria a assegurar que pràcticament no existeixen objectius impossibles. Existeixen objectius abastibles a curt plaç, d'altres més ambiciosos, i fins i tot alguns utòpics. Siga com siga, tots es poden dividir en xicotets objectius que estan al nostre abast. Vols perdre pes? Hauràs d'anar al gimnàs, però primer hauràs d'alçar-te del llit. Eixe és el primer objectiu. Per a perdre pes has de començar per una cosa tan senzilla com alçar-te del llit. Fes-ho.


Amb el nostre partit passa el mateix. Tenim una meta final molt ambiciosa, cadascú la seua (som un partit plural). Anem a reduïr-la. Volem governar algun dia este País? Volem ser els amos del nostre propi destí sense dependències del que ens manen a Madrid? Volem canviar el País Valencià? Fem-ho. Com? Si sabera la solució possiblement ja ho haguérem posat en marxa. Ara bé, anem a reduïr encara més l'objectiu. Volem formar part del Govern, com ho fem? Primer haurem d'entrar a les Corts. Bé, la maquinària política ja està en marxa, amb Compromís les enquestes ens diuen que entrarem. Continuem reduïnt objectius. Hem de fer País als nostres pobles, com? Què vol la gent? Què li interessa la gent? A quin tipus de votant ens dirigim? Quina gent ens vota? Estan contents amb el nostre treball municipal? I nacional? I estatal? Haurem de contactar amb ells. Com ho fem? Posem en marxa la Política de Baix cap a Dalt. Eixim al carrer. Participem en Facebok. Proposem-nos-ho. Fem-ho.


Alça't del llit!

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Basauri podria ser Alzira

Muy buenas. El que escribe estas líneas tiene por nombre Joseba Urrutia, ciudadano vasco natural de Basauri, una localidad de poco más de 40.000 habitantes cercana a Bilbao. De profundas convicciones demócratas, siempre he creído en la libertad, en todos los sentidos. Pronto me interesé en la política y empecé a militar en el Partido Popular de mi localidad. Soy vasco, decididamente vasco y consciente de la personalidad propia que tenemos como pueblo dentro del contexto de la nación española y no me avergüenzo de pensar lo que pienso.

Cuando entré en política, fruto de mis ideales demócratas, era un tanto ingenuo y llegué a creer que podría defender mis ideas, tan válidas como las que más, con total libertad sin que viera peligrar mi integridad física ni la de mis compañeros. Pensaba que los ataques de los violentos no alcanzarían mi ciudad, que era muy difícil que pudiera llegar a afectarme la violencia terrorista. ¡Pobre ingenuo!

Hace dos años colocaron una bomba en la sede del PP. Afortunadamente no llegó a explotar. Sólo fue un susto, tanto para los militantes populares como para los vecinos de las viviendas contiguas. Meses después, nos reventaron las ventanas de la sede con piedras. Afortunadamente a esas horas no había nadie en el edificio y no lamentamos daños humanos. Desgraciadamente los sufrimos algún tiempo más tarde. Una concejal popular de un pueblo vecino recibió una pedrada durante una manifestación que le produjo una brecha junto a la ceja. Por centímetros nuestra compañera se salvó de perder un ojo... o la vida.

Nuestras sedes son atacadas continuamente por los enemigos de la democracia: hemos contabilizado alrededor de 300 agresiones contra militantes y sedes de sindicatos, partidos y organizaciones no abertzales en los últimos meses, que van desde pintadas, amenazas en internet, agresiones físicas, sedes quemadas, etc. Una de las últimas agresiones que más de cerca me afectaba fue la sufrida por un joven administrador de un conocido portal web afín a los ideales del PP, que fue agredido en la puerta de su casa de Bilbao por una quincena de encapuchados que le amenazaron de muerte si no abandonaba su tarea informática. El joven iba acompañado por una amiga que también fue agredida mientras los energúmenos le gritaban “guarra” y “putita españolita”.

Desde hace un tiempo, en Basauri aparecen con especial virulencia los conocidos como “muros de la vergüenza”, es decir, pintadas que enaltecen la violencia contra aquellos que no pensamos como ellos. Desde el PP local se condenó la aparición de estas pintadas, muchas de las cuales estaban cerca de centros educativos, y se pidió que fueran borradas y que se realizaran actuaciones con los más jóvenes para prevenir futuros intolerantes. Ante la falta de reacción por parte de las autoridades, los miembros de Nuevas Generaciones decidimos borrarlas a plena luz del día. La Ertzaintza nos prohibió borrarlas si no les presentábamos la autorización de los dueños de la pared donde se encontraban las pintadas. Finalmente conseguimos dicho permiso y pudimos borrarlas. Días más tarde, y como reacción, nuestra sede fue atacada con pintadas amenazantes del tipo “Españoles no. Os vais a quemar”.

La última de las agresiones la padecí en mis propias carnes. Días antes de la Aste Nagusia de Bilbao, la Semana Grande, el consistorio bilbaíno celebraba su tradicional acto cívico de homenaje a la Ikurriña y a la personalidad vasca. Un acto que desde la Transición ha perdido su carácter popular, de homenaje de todos los vascos hacia su tierra y su bandera, y ha sido apropiado por el nacionalismo vasco. En este sentido, el PP ha tenido parte de culpa porque en su día decidió mantenerse al margen de dicha muestra de fervor vasquista por no estar de acuerdo con las connotaciones nacionalistas del acto y por no sentirse identificado por las consignas que allí se pregonaban. No obstante, en el seno del partido ha habido siempre sectores que apostaban por recuperar dicho acto de homenaje al País Vasco. Los militantes del PP somos tan vascos como los del PNV o Eusko Alkartasuna y tenemos, por tanto, el mismo derecho a manifestar nuestro sentimiento como cualquier otro vasco.

Este año, por suerte, el PP de Bilbao decidió convocar a sus militantes a acudir con pancarta propia a dicho acto institucional. La noticia fue muy bien acogida por muchos compañeros de otras ciudades que confirmaron su presencia. No tardaron en llegar las amenazas por parte de conocidos grupos violentos que responsabilizaron a Basagoiti, líder del PP vasco, de cualquier incidente que pudiera ocurrir. Dichos elementos animaban a recibir “con patadas y puñetazos” a cualquier españolista que osara acudir al homenaje. Basagoiti denunció las amenazas y pidió protección policial durante la jornada reivindicativa. Desde el Departamento de Interior del Gobierno Vasco se nos aseguró que la Ertaintza velaría por la seguridad de los militantes populares.

Nada más llegar, el poco menos de un centenar de valientes del PP que decidimos acudir, fuimos recibidos con una lluvia de huevos llenos de pintura por parte de un grupo de violentos. Hasta ese momento la Ertaintza no nos había acompañado. Estábamos solos ante lo que sabíamos que iba a ser una agresión con límites insospechados. Antes de que apareciera la Ertzaintza, los violentos nos insultaron, empujaron, propinaron patadas y nos quitaron las banderas de nuestro partido, impidiéndonos finalmente incorporarnos a la marcha de homenaje a la enseña vasca. La Ertzaintza apareció justo para evitar un linchamiento. Cumplieron con su trabajo, pero llegaron tarde y en un número escaso. Dos de nuestros representantes en el parlamento vasco acudieron para con su intervención procurar que la Ertzaintza se esmerara en el cumplimiento de su misión. Los violentos nos siguieron por las calles de Bilbao, acorralándonos. Oí los gritos de los jóvenes radicales: “¡Urrutia, jódete!”. Me conocían y apuntaban directamente hacia mí. No hubo detenciones. Días después se jactaban públicamente en sus foros de internet de las agresiones cometidas.

Esta es una muestra de la falta de libertad que vivimos la minoría popular en el País Vasco. Por suerte la acción de los cuerpos de seguridad contra esta gente es contundente. Cada semana hay nuevos avances en la lucha contra el terrorismo. Los partidos y asociaciones afines son ilegalizadas y sus cabecillas encarcelados. Aun así, no se puede hablar de libertad en Euskadi. En este momento me juego mi integridad física escribiendo estas líneas. Indignante... ¿verdad?

Per sort, Urrutia és un personatge de ficció

Per sort, Joseba Urrutia és tan sols un personatge de ficció que ha servit per a que molts de vosaltres ara mateix vos sentiu més demòcrates que mai, més partidaris de la llibertat d’expressió i més convençuts de que els valencians no patim la mateixa situació que els bascos. Vos equivoqueu.

Joseba Urrutia és Jose Beteta, no és del PP sinó del BLOC i no és de Basauri sinó d’Alzira. Els fets relatats per Joseba són fets reals patits en primera persona. Fa dos anys la bomba en la seu nacional, les continues agressions a les nostres seus, les agressions físiques a companys, la impunitat amb la que actuen els grups d’extrema dreta en el País Valencià... tot és verídic. Els murs de la vergonya els tenim en la nostra ciutat, on han proliferat les pintades nazis. L’agressió a l’administrador del portal valencianisme.com va ocórrer el darrer 8 d’octubre, vespra del dia dels valencians. La pedrada a una regidora nostra va ocórrer a Gandia. L’agredida va ser Maite Peiró, regidora valencianista de l’Alqueria de la Comtessa. No hi va haver detinguts.

La fictícia marxa d’homenatge a la Ikurriña és la Processó Cívica del 9 d'octubre, a la qual un centenar de militants i simpatitzants del BLOC voliem acudir com veniem fent els últims anys. Els agressors en este cas sí que tenen nom i cognoms, i les entitats i partits feixistes agressors també. No poguérem participar. Ens reberen amb ous de pintura, espentes, insults, patades, sense que hi haguera cap detingut.

La diferència entre Joseba i un servidor és que, mentre totes les agressions patides per ell van ser portada dels mitjans de comunicació autonòmics i estatals, les nostres agressions queden en l’oblit. No hi han detencions, No s'aplica la llei de partits. No s’investiga. Es permeten manifestacions racistes i xenòfobes d’estos grups. Com pot ser que una organització terrorista amb dècades d’història com ETA patisca detencions cada dos o tres setmanes, i els grups d’extrema dreta valencians actuen amb total impunitat? O els nazis són molt espavilats i els etarres molt ignorants, o les forces de seguretat no estan fent tot el que poden per a combatre la violència feixista en la nostra terra. PP i PSOE són responsables directes d’estes agressions per no posar els mitjans necessaris per a evitar-ho.

Basauri podria ser Alzira. Malauradament, no ho és.

diumenge, 4 d’octubre del 2009

Sigueu humanament artistes...

Ja fa uns anys, quan era un "manyaco" amb el monyo repentinat, ratlla al costat, ulleretes de cul de got i més bé calladet i responsable, vaig rebre una felicitació de nadal que al cap dels anys ha esdevingut un referent en la meua manera de viure la música i la vida. Va ser Fede, el meu mestre -ara amic- de tota la vida, aquell que m'ha ensenyat tot allò que sé com a músic i com artista, el que junt amb el butlletí de notes de desembre em va adjuntar una nota, manuscrita, amb una cita del mestre Palau:

"Sigueu humanament artistes, perquè la lluita professional no vos destruïsca, sinó que vos unisca en l'amor cap a un mateix ideal: la música".

Possiblement en l'època del mestre Palau també existirien les misèries personals i les frustracions professionals que existeixen hui en dia -i que existiran por los siglos de los siglos...- i va voler deixar un missatge als que hem vingut després per tal que els músics siguem, abans que res, persones.



Enguany tinc l'honor de comptar amb la confiança, l'estima i la devoció dels meus uelets del CEAM. El curs anterior vaig ser professor de cor d'este centre públic, substituint per maternitat a l'anterior professora. A juny se'm va acabar el contracte i, en teoria, la meua tasca havia finalitzat. Haviem fet un concert de fi de curs molt bo, amb molt bona acollida per part del públic, i jo donava per finalitzat el meu treball al front dels iaios.

Durant l'estiu vaig estar preparant a Bernat, un tenor que d'ací uns anys estic segur que serà un dels referents musicals de la nostra ciutat -i possiblement del nostre País-, per a les proves d'accés a les Ensenyances Professionals de música (el "Grau Mitjà" de tota la vida). Després de messos de treball diari, l'esforç va obtindre la seua recompensa i Bernat va traure un 10 redó en la prova teòrica. Possiblement ha sigut l'alumne més complicat, però també he tingut altres que també han aprovat les proves d'accés després de no aprovar cap examen durant el cur. Els nanos li posen interés i de seguida ho pillen.

Setembre em va sorprendre amb bones notícies. Per una banda, els iaios -com ja he dit- han confiat en mi i enguany tornaré a ser el seu professor de cor, ara ja fixe. Per altra banda en la Societat Musical del meu poble han confiat també en mi i seré el professor de clarinet de huit xiquetes. Per a un xic que s'ha fet com a músic i com a persona dins d'una entitat com la SMAlzira és un orgull transmetre totes eixes experiències apreses a les noves generacions de músics que van eixint en la meua casa, la meua Soci. Estic convençut que, si en un futur alguna d'estes xiquetes arriba a ser una gran artista, disfrutaré més amb els seus èxits que si fóren meus.

Com sempre, apareixen les misèries i les frustracions. És una cosa que està ahí. Ja me les he trobat, me les trobe, i me les trobaré perquè el món de la música està ple de gent boníssima, persones meravelloses i grans ARTISTES, amb majúscules, però també està ple de gent que no veu l'instrument com un mitjà per a expressar sentiments sinó per a demostrar la seua superioritat. I eixa gent, quan no aconsegueix el seu objectiu (ser millor que ningú) es frustra i apareixen les esmentades misèries.

Hi ha molta gent, moltíssima, que hauria d'aprendre del mestre Palau. La música, com totes les arts, és més que la combinació del so amb el temps, és moltíssim més. La música és allò que ens permet posar-li color a la vida. Tots els colors de l'univers es poden expressar per mitjà de la música. Totes les sensacions, sentiments, intencions, valors i pensaments es poden manifestar per mitjà de la música. La música és allò que li dóna sentit a la vida. El món sense música no és món. No hi ha vida sense música, no hi ha res sense música.
La música és tot. Tot és música.