dilluns, 26 de gener de 2009

Qua, Qua!

Qua, Qua! los dos patitos, que diuen. Hui és un dia normal per a la resta de la humanitat. El carrer es plena de gent anant d'un lloc a un altre, uns amb presses, altres no tant. Uns treballen, altres estudien, altres es dediquen a fer les compres de la setmana, que hui és dilluns. Vaja, un dia normal, com qualsevol altre.

No obstant això, per a tu és un dia diferent. Et sents una miqueta especial: és el teu dia. Hui sents que el món et deu una felicitació, un missatge al mòbil o uns quants estirons d'orelles. Sents que hui és l'inici d'una nova época i et sents una miqueta trist per totes eixes coses que han passat i intuïxes que no tornaran a passar. Segurament, ja mai tornaràs a entrar a classe i vore una gran felicitació a la pissarra i un sobre amb una emotiva carta al teu pupitre, ni t'alçaràs de bon de matí amb la bústia d'entrada del mòbil plena de missatges de text. Ara s'estila el tuenti i el facebook, d'ací uns anys... quí sap? Pel moment enguany ja no ha hagut celebració amb els amics, encara que el dissabte eixírem quatre amics i es pot dir que no va estar gens malament (y paro de contar...).

Com deia, sents que comença una nova época i et marques uns objectius, uns propòsits que has de complir durant este any que hui comença. En el meu cas, hui no l'he pogut complir. Comencem malament! He passat a per Jessy a primera hora del matí i ens n'hem anat a La Murta a fer un poc d'esport, un poc de senderisme dominguero, però no ens han permés el pas perquè estem en alerta per forts vents. No passa res, hem anat a fer esport a l'Amadeus, i a més a més esport valencià. Esmorçar és, junt a la pilota i la paella dels diumenges, un dels esports nacionals valencians. I si es practica dissabte o diumenge es convertix en tot un ritual en el que no poden faltar una botella de bon vi i una partideta de truc acompanyada del whisky, el conyac i/o la casalleta de rigor. Això sí que és deixar-se la pell al terreny de joc!

Malgrat tot, sempre hi ha gent que t'alegra el dia i l'existència, i entre elles, amb permís de Jessy, es troben els meus amics Marta i Aleix. La primera no em sorprén (bo, sempre troba la manera de fer-ho, però no em sorpén que em sorprenga), però el segon, Aleix, és com el fill pròdig, aquell qui va marxar de casa però quan torna el reps amb els braços oberts. Fa anys érem ungla i carn, però després de l'institut els estudis ens separaren, i ara tinc poquetes notícies d'ell. Per això, alçar-me amb un missatge seu per a mi significa molt i ha fet que afronte el dia amb una altra mentalitat, molt més optimista.

Crec, sincerament, que hui s'enceta una nova etapa. Esta setmana, si no passa res, començaré a dirigir un cor de persones majors i, possiblement, també seré el seu professor d'anglés. Són nous projectes, sense deixar de banda els estudis. Com hui és un dilluns normal, tinc la veu tocada del partit del diumenge i esta vesprada torne a tindre classe de clarinet, així que quan acabe d'escriure estes línies em posaré a estudiar, com cada dilluns.


Estic segur que Agus no tindrà cap de problema en que li haja agafat prestat el títol i la foto que encapçalen esta entrada, i que ell va utilitzar fa unes setmanes. Per cert, felicitats al meu cosinet, el Brian, que hui també és el seu aniversari, deu anyets.


Bon dilluns!

dimarts, 20 de gener de 2009

Pon una "carabassa" en tu vida

Sembla que últimament les carabasses estan molt presents en la meua vida, i no sempre per allò que jo voldria. Comencem per les coses bones? No, millor per les meues desgràcies carabasseres, i així finalitze jo d'escriure i vosaltres de llegir amb un bon somriure.

Hi ha gent que vol viure en la marginalitat, en el no per tota resposta, en la negació de la realitat, en els anys 60 i 70, en un món d'odi i de prejudicis que els impedix (o simplement no volen) vore el País Valencià tal com és... en resum, hi ha gent molt carabassa, i que conste que ho dic amb tot el carinyo del món, perquè sé que s'estimen el País tant com jo. Tot açò ho vinc a dir després de les pol.lèmiques sorgides (entre d'altres llocs) al blog d'Enric Morera on tota la carabassor clamava contra el .val, les "renúncies" al pack Fuster, la deriva centrista del Bloc i tot això al que ens tenen acostumats. Per resposta no puc més que dir que jo no he corregut davant dels grissos, i amb això ho dic tot. A buen entendedor...

El diumenge, un mes després, vaig anar a vore la meua UD al Suñer. Primer els penyistes de la Sapo Gol tinguérem un dinar d'escalfament (...) previ al partit que va fer que nosaltres acomplirem el nostre treball a la perfecció. Qui no ho va fer va ser l'àrbitre ni el senyor Robert i, com sempre, ens n'anàrem a casa amb un empat... carabasses per a Robert! Després, Jessy i jo anàrem al poble dels carabassots, Guadassuar, a passetjar i vore el porrat.

Tota la vida he pogut estar orgullós de no dur-li als meus pares una carabassa de regal per Nadal, ni tampoc a juny. Tota la vida fins que vaig arribar a l'institut i allí les carabasses arribaven una rere l'altra. Mai he sigut mal estudiant, però he tingut un defecte molt gran: sóc un malfaener. Per sort, ho anava aprovant tot poc a poc. Ara, al Conservatori les coses no em van com jo voldria i segurament tornaré a dur eixe producte de la terra a casa quan acabe el curs. Reconec que he de posar-me les piles si vull que açò vaja endavant i posar un poc de trellat i sentit comú en la meua vida.
Això mateix és el que estan fent els meus amics, estudiar. I això també és el que els impedirà el dissabte eixir a celebrar les meues vint-i-dos carabasses. Una llàstima. Recorde de ben menut eixos aniversaris al Bar Alzira i a la Gallera, on acudien tots els meus amiguets de la infància. Ja de més major, sempre tindré a la memòria el meu 20 aniversari, que vaig celebrar al vell Sapo amb tot el que això comporta (per als que hagen conegut eixe bar...). Sens dubte el millor que recorde. Rellegint estes línies me'n adone que estic utilitzant una retòrica típica d'una persona de major edat, però són les paraules que m'ixen quan pense que d'ací uns dies, amb tan sols 22 anys, ja no podré celebrar un aniversari com toca amb la meua gent perquè tots tenim complicacions i obligacions. Serà que ens fem majors?




Però tot no poden ser males notícies. El carabassa és el color dels valencians i, espere, del canvi dins del Bloc. És el color que ens ajudarà a identificar un País amb el seu Partit. És el color del missatge de reconciliació i unió entre aquells que ens sentim valencians per damunt de tot i, inclús, per a mi també és a partir d'ara el color de l'esperança (amb permís dels verderos de Castelló, hehe).
Amb carabassa es fa la coca de carabassa que és una de les poques coses que pot fer-me feliç a l'instant, i també els bunyols, tan valencians i tan típics per falles (encara que reconec que no m'agraden...).
Carabasses són les que els ciutadans i ciutadanes d'Alzira li donaran a la senyora Elena Bastidas el 2011. Estic segur que els alzirenys es cansaran prompte de les mentides i els escàndols de la nostra alcaldessa, com el que els darrers dies va avançar el diari El País. Un altre cas d'incompliment de la legislació que, de nou, ens costarà diners de la butxaca als alzirenys però que serà profitós si la Justícia furga un poc més i trau a la llum els motius (econòmics, tal vegada?) pels quals esta dona va permetre abocar merda al nostre riu Xúquer.

diumenge, 11 de gener de 2009

Perquè som diferents

Sóc fill de castellans. No ho amague, al contrari. Estic ben orgullós dels meus origens i les meues arrels, com també ho estic de ser d'una família de treballadors, llauradors, pastors, gent sencilla que ha lluitat sempre per un futur millor. Per això hagueren d'emigrar. No crec que fóra gens agradable, per a uns adolescents, el fet d'haver d'anar a treballar com a jornalers a Andalucía (com ells deien quan anaven a collir olives a terres de Jaen) ni tampoc a França, lluny de la seua família i els seus origens. No tingueren massa temps per a estudiar. Ma mare caminava kilòmetres tots els dies per anar a l'escola, l'edifici que veieu a la imatge. Mai els va faltar un plat a la taula, per sort. Les dues famílies, les de mon pare i ma mare, eren privilegiades dins del món que els va tocar viure. Vivien en cortijos de no més de 50 o 100 habitants, cadascun dels quals, diseminats per la gran extensió del terme municipal, pertanyien a les distintes partides que comformaven (i comformen), junt al nucli urbà principal, la localitat de Nerpio. Com ja he dit, no passaren grans penalitats. El meu iaio per part de pare va ser l'alcalde de la seua partida i, a més, mestre d'escola. Més d'una vegada he sentit de gent d'allà dir "aún recuerdo las hostias del Tío Benito!". També tenia a sa casa l'únic telèfon de la contornada. Vaja, que dins del mal, no es podien queixar. La família de ma mare, més nombrosa, vivia a altra partida. Tenien terres i ramat, que era l'únic que donava beneficis per aquella zona. Era gent d'esquerres.

Però arribaren els anys 60 i 70 i la gent va començar a emigrar, ja definitivament. De fet, hui en dia tinc cosins valencians, catalans, mallorquins, murcians, andalusos, etc... Ma tia va arribar ací, a Alzira, als anys 60, a una població que era un dels referents del País Valencià, sobretot per l'enorme extensió de tarongers que propiciava la creació de llocs de treball per als hómens als camps i per a les dones als magatzems, com també per la incipient indústria que s'anava creant de la mà del ja desaparegut Luis Suñer. Ma mare la va acompanyar i, anys després, una vegada casats, s'instal.là junt a mon pare a un barri nou, poblat majoritàriament pels inmigrants castellans de l'época.

Era una altra terra, un altre País. Els nadius que es trobaren els meus pares quan arribaren no parlaven la mateixa llengua que ells, sinó una altra que ells anomenaven valencià. Veieren que, quan arribaven les festes, la gent treia als balcons altres banderes, paregudes a eixes espanyoles que ells utilitzaven allà a Castella, però amb més barres roges i grogues. En Nadal ja no s'escoltaven els aguilandos, propis de la seua terra, i descobriren dolços nous com els pastissets de moniato. Dies després, observaven com la gent del poble reunia caixons i els cremava a la Plaza del Caudillo en el dia de San Antón, que ací deien Sant Antoni del porquet. Passades eixes dates, cada cap de setmana els sorprenia el soroll dels masclets, petardos per a ells. Ma mare els té por encara, i duu quasi 40 anys ací. S'acostaven les falles. Centenars de persones eixien al carrer vestint una indumentària que no havien vist mai, amb uns curiosos monyos les dones, amb brusó i espardenyes (alpargatas o esparteñas deien ells) els hómens, quan encara no s'estilava això de vestir-se amb saragüells a les nostres festes. Plantaven uns monuments als carrers, fets de cartró, que acabaven cremant dies després. !Qué raros estos valencianos! pensarien. Ma mare no comprenia com feien castillos durant el día, ja que (i encara ho diu) los castillos lucen más por la noche, durante el día no se ven. Ma mare no comprenia que allò que feien no eren castells, sinó mascletaes. Alguns inmigrants castellans o andalusos participaren de la festa i es feren fallers, o bé es feien festers del barri o creaven associacions culturals pròpies, com la Casa de Castilla-La Mancha. Ells preferiren no fer-ho, el que no vol dir que no es relacionaren amb gent autòctona o de la seua terra. De seguida féren amics, amb els quals segurament descobriren plats com la paella, l'arròs al forn, l'arròs caldós, l'arròs a banda, la fideuà, l'arròs negre... plats que hui en dia entren dins del menú típic de ma casa, junt amb altres d'origen castellà com les migues o el gaspatxo manxeg.

El clima era més suau. A l'hivern no nevava, tret de contadíssimes excepcions, i a l'estiu feia una calor que, unida a la humitat de la Ribera, es convertia en un patiment que sols es calmava amb els gelats d'Avidesa o anant a la platja. Ells el mar sols l'havien vist a les revistes, i ací el teniem al costat. Després, arribava una època de pluges curtes però intenses. S'acostumaren, malauradament, a vore el riu pel seu carrer. Bonica era València, però no podia ser perfecta.

I la música? Mon pare era músic. Tocava la guitarra, el llaüt i el requinto (paregut al que ací diem guitarró). Encara hui, de tant en tant, agafa la guitarra i toca alguna malaguenya. Ací també hi havien rondalles i colles, que també tocaven malaguenyes, jotes i fandangos. Però les cantaven en valencià. No obstant això, descobriren instruments nous. Una espècie de flauta que anava acompanyada per un xiquet tocant un tamboret. Era la dolçaina, acompanyada pel tabalet. En sa vida ho havien vist. Tampoc havien vist en sa vida una terra amb tanta cultura de banda. No hi havia acte a Alzira que no comptara amb la presència de la banda de música, la jove Societat Musical. Un dia es van trobar mig poble a la Plaça del Regne, amb pancartes, eufòrics. La banda simfònica de la Societat Musical d'Alzira havia tornat triomfant del certamen internacional de bandes civils de Kerkrade, a Holanda. Per aquella època, els concerts de la banda de música s'anunciaven pels carrers amb megàfons instal.lats a un cotxe que recorria la ciutat. El Gran Teatre es plenava. Els meus pares no havien conegut una terra amb tanta quantitat de músics i d'afició per la música. Seria que estaven, realment, en un altre País?



Efectivament, per a mi és un altra cultura, un poble amb una històra diferent, una manera de ser, de viure la vida, completament distinta... un altre País: el meu País Valencià, com diria Pep Gimeno. Malauradament, este País ha viscut molts segles d'ocupació política i cultural. I la culpa és nostra i de ningú més. Ens hem deixat colonitzar, i hem assimilat com a nostra la cultura i la llengua dels castellans. No la dels castellans que vingueren a treballar i guanyar-se el pa de cada dia, sinó la d'aquells que entraren per Almansa imposant-nos lleis i cultura.

Este és, per sort i per desgràcia, el nostre País. Comprendre la realitat, adaptar-nos a ella, i intentar canviar-la des de dins és una tasca que tots els que ens estimem esta terra hem de realitzar si volem recuperar la dignitat que el nostre País es va deixar arravassar.

dijous, 8 de gener de 2009

Jo me la crec, i tu?

Hui ha sigut un dia un tant atípic, encara que últimament tots els dies ho són. Anit arribava tard a casa de la reunió-sopar del Bloc d'Alzira i, entre unes coses i altres, se'm feren les cinc quan aconseguia adormir-me. Este matí no tenia classes, així que he disfrutat dels plaers del llit fins quasi l'hora de dinar. Sí, reconec que hauré de fer-me a la idea de que açò no pot ser i posar-me les piles, que els examens estan ahí ja. Per la vesprada el meu fisioterapeuta també m'ha fet vore que també havia de fer-me a la idea de tornar a anar al gimnàs, ja que tinc l'esquena feta pols. Després ens n'hem anat la Jessy i jo a l'auditori de la Casa de la Cultura a l'acte de presentació a la Ribera de les ponències del Bloc per al proper Congrés Nacional.

D'estes ponències, sobretot de la ideològica, s'han dit moltes coses per part de gent que, o no se l'ha llegit, o simplement vol fer mal. On està la renúncia als símbols de la tradició fusteriana? On està el gir al centre? On està el blaverisme? On estan les ofrenes de noves glòries a Espanya? Són preguntes que llance a tots aquells que des d'uns llocs o altres han criticat la nova ponència ideològica del Bloc.

No vaig a entrar a debatre totes eixes ximpleries. Altres, com Pere Fuset, ho han fet molt millor que jo. De fet hui Albert Girona també ho ha deixat ben claret a la presentació de les ponències. El que sí que vull fer és llançar una pregunta a l'aire a tots els meus companys de partit... realment ens creguem la ponència? La masa social del partit se la creu?

Jo voldria creure que sí, que la majoria de militants ja han comprés que els nostres votants potencials són aquells que, com a la foto, pengen una o altra senyera, amb o sense blau, abans que penjar l'espanyola, i per tant que es pot ser valencianista utilitzant la simbologia que l'espanyolisme s'ha volgut apropiar en la història recent del País Valencià. També voldria creure que després de trenta anys pegant bacs ens hem adonat que cal ser un partit per als valencians, i no sols per als valencianistes, amb tot el que això comporta. Voldria creure que hem comprés que hem de ser un partit valencianista de caràcter progressista, i no al revés. Voldria creure que la gran majoria dels militants es creuen sincerament allò de la Nació Valenciana...

Gent, jo sóc optimista. Crec que la majoria dels qui formem esta gran família anomenada Bloc Nacionalista Valencià tenim un perfil progressista, d'estricta obediència valenciana i de respecte al conjunt de l'imaginari simbòlic dels valencians encara que, a sovint, ens costa eixir de l'armari. Que això es plasmara en forma de ponència ideològica era, sobretot, necessari, però també una mostra de valentia i una aposta arriscada (l'ortodoxia fusteriana ja veieu com ha tret les ungles de seguida) que de segur obtindrà els seus fruits si el conjunt dels militants, simpatitzants i amics del Bloc treballem de valent i ens fem a la idea (com jo amb això de tornar al gimnàs i als estudis) de que este, i no altre, és el camí per convertir-nos en el Partit, amb majúscules, dels valencians.

Bona nit!

dimecres, 7 de gener de 2009

Primera entrada

És difícil trobar les paraules perfectes per encetar un nou camí en comú en forma de blog. De fet, un dels meus grans defectes, i la meua primera confessió a qui tinga a bé llegir-me, és que sóc incapaç de pronunciar les paraules correctes en moments claus. Defecte que, per sort, cada vegada més vaig intentant solucionar però que és un tret característic més de la meua personalitat o, millor dit, de les meues personalitats.

Doble personalitat? No crec, en tot cas seria múltiple personalitat. Realment el que em passa és que sóc un incomformista i, amb quasi 22 anys, vull fer de tot en esta vida. Això comporta tindre diverses "personalitats", i aprendre dia a dia a moure's en diferents ambients: des de la meua intimitat amb la meua xica o els amics, fins la cadira de clarinet solista a la banda del meu poble, passant per les graderies de l'estadi del meu club o les reunions de l'Executiva Local del Bloc, etc. Això fa que una de les frases que més m'han repetit és "xè, Jose, hui estàs molt serio". Sol passar-me amb la gent que sols coneix una de les meues personalitats (generalment la més dionisiaca).

Tot açò és una introducció del que voldria que fóra el meu bloc, el cau d'este rabosot enamorat de la seua ciutat i el seu País, però també dels plaers del cos i l'ànima. Un punt on deixar els meus pensaments i compartir-los amb tot aquell que vulga perdre uns minuts de sa vida llegint-me. Com he dit a l'inici d'esta primera entrada, encetem un camí en comú, car sense receptor no es produïx la comunicació, i l'escriptor no és res sense els seus lectors.

Haguera volgut que la primera entrada fóra més productiva i amb més qualitat literària, però les hores que són i la poca experiència en este terreny no m'han deixat. En tot cas, voldria agraïr-li a Agustí, de Benidorm (i Onil...) per ser la principal font d'inspiració que he tingut a l'hora de decidir-me a obrir este espai i perquè, de segur, ho continuarà sent per molt de temps.


Salut i País!