diumenge, 15 de febrer de 2009

Cent anys d'Himne Valencià*

“Primers anys de vida del Segle XX. València és el Cap i Casal d’un antic Regne, ara convertit en tres províncies les quals cada vegada més es donen l’esquena l’una a l’altra. És un bon moment per a realitzar una Exposició que ajude a cohesionar la regió i ser l’enveja del país”. Tal volta açò seria el que va pensar Tomàs Trénor, president de l’Ateneu Mercantil de València, quan va decidir posar en marxa l’Exposició Regional de 1909. Havia de ser una gran exposició, que exportara el nom de València i la seua regió a tot l’Estat i a la resta del món. Es necessitaven infraestructures, i allò va propiciar la creació d’un nou barri a la Ciutat de València, “Exposició”, situat passant la barrera històrica que havia suposat fins a l’època el riu Túria. Es necessitaven recolzaments institucionals, i fins i tot el Rei hi va donar suport a l’esdeveniment. Però allò que realment sempre ha perdurat i perdurarà al llarg de la història no és ni més ni menys que la música...


L’Exposició havia de tindre un himne, una composició musical que li atorgara prestigi i li donara eixe toc d’immortalitat que sols la música pot concedir. Llavors va ser on la figura de Josep Serrano, el mestre de Sueca, apareix en esta història. Serrano era, per aquell temps, el compositor valencià més important del panorama musical i un dels més importants a nivell estatal. Ningú millor que ell per a dur a terme aquella tasca. A l’Estat Espanyol les avantguardes musicals encara no tenien el pes que posseïen a altres zones del continent i el romanticisme encara era l’estil que impregnava les composicions de l’época. Un romanticisme que, quan a cada regió utilitzava les melodies populars d’aquelles terres, va passar a anomenar-se “nacionalisme” dins de la història de la música. A l’Estat Espanyol va sorgir un nacionalisme musical fonamentat en temàtiques castisses i melodies castellanes i andaluses, que tenia la seua màxima expressió en la sarsuela. No obstant això, a altres parts de l’Estat sorgiren altres intents de nacionalismes musicals i a la nostra terra en particular tinguérem un dels més prolífics. Compositors valencians com el Mestre Giner o Josep Serrano foren els màxims exponents d’esta corrent musical autòctona i l’Himne de l’Exposició podem dir que és la peça que més rellevància ha tingut al llarg de la història, per la seua bellesa musical i, com no, perquè a hores d’ara és l’Himne Oficial de la nostra terra.

L’Himne de l’Exposició no havia de ser una peça musical concebuda per a ser interpretada sols amb instruments musicals, sinó que havia de ser també cantada pel Poble i, per tant, va ser encomanada la tasca de crear-hi una lletra acord amb la importància de l’esdeveniment a un dels poetes més significatius de l’època de la Renaixença: Teodor Llorente. No obstant això, Llorente no va poder acomplir el seu encàrrec per diversos motius, com el fet de viure ell a València i Serrano a Madrid i, entre d’altres obstacles més, la poca experiència del poeta per a escriure a “monstruo”. El “monstruo” era una tècnica utilitzada pels compositors per a donar les pautes als poetes per poder posar-li lletra a les seues composicions. El músic escrivia qualsevol frase amb o sense sentit, a on allò important era el nombre de síl.labes i l’accentuació de les mateixes, i el poeta escrivia els seus versos tenint en compte eixes pautes. Per exemple, el compositor escriuria “Jo tínc una casa bláva” i el poeta, basant-se en el nombre de síl.labes i la seua accentuació, podria inventar-se alguna cosa pareguda a “Estíc molt enamoráda”. Calia buscar, llavors, una altra persona per a eixe important encàrrec i que estiguera acostumada a eixa tècnica del “monstruo”. L’elegit va ser el poeta valencianista Maximilià Thous (aquell que anys després seria firmant de les Normes de Castelló) que ja havia treballat eixa mateixa tècnica amb Serrano i que, a més a més, residia a Madrid. El resultat va ser una lletra composada en castellà, amb la referència a Espanya al primer vers, i amb un aire un tant folklòric però que intentava fer una descripció de les terres valencianes, ja que de seguida advertiren Serrano i Thous que la seua obra anava a esdevindre un cant del i per al Poble Valencià, més enllà de la tasca original que els va ser encomanada. Estes circumstàncies van fer que la lletra fóra criticada pels blasquistes i pels primers nacionalistes valencians. De fet, resulta un tant incomprensible que un poeta amb inquietuds valencianistes fóra el responsable d’aquella lletra i, a dia de hui, encara hi ha qui critica a Thous per tot açò, segurament sense saber el context en el qual se succeïren els fets. Tot té la seua explicació. La lletra va ser composada en castellà, segurament, pel context en el que se situaven els autors: el poc de temps del qual disposaven, el “monstruo”, la projecció de l’Exposició a nivell estatal i, com no, la castellanització pròpia de l’època. La referència a Espanya al primer vers va ser imperatiu del propi Serrano, que anys després va reconéixer en una entrevista al diari La Voz Valenciana haver donat instruccions a Thous per a introduir la paraula “Espanya” al primer vers ja que era l’únic que demanava als seus col.laboradors quan li encomanaven la composició d’un himne, i així ho havia fet amb Valencia Canta i La canción del soldado. Finalment, l’ambient folklòric que impregnava la lletra de Thous no era sinó el resultat d’haver basat la seua composició en versos de Teodor Llorente, el qual admirava. Segurament, Thous va pensar que havia de respectar l’estil de Llorente, al ser ell inicialment l’encarregat de posar-li lletra a les notes de Serrano.

L’obra resultant va ser estrenada durant la celebració de l’Exposició Regional amb la presència del rei Alfons XIII que va quedar meravellat per aquelles notes musicals i va demanar la repetició de la mateixa. Prompte aquell himne va assolir fama entre la població i anys després, en 1925, va ser declarat Himne Regional Valencià pels ajuntament de Castelló de la Plana, València i Alacant. Algunes de les queixes vessades sobre l’Himne van ser les referides a la llengua de la seua composició, fins el punt que el propi Teodor Llorente va recomanar en un article d’opinió que es traduïren els versos al valencià. Va ser el mateix Maximilià Thous qui va fer cas de les exigències de bona part de la societat valenciana i va redactar la lletra en la nostra llengua tal qual la coneguem avui en dia. El ja declarat Himne Regional va viure la monarquia d’Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la dictadura franquista (una època en la que el valencià no gaudia precisament de la protecció del Règim i els valencianistes havien de conformar-se en cantar la lletra en la nostra llengua i no en castellà com a únic mode de “protesta”), la Transició a la democràcia i finalment, en 1984, va ser declarat Himne Oficial de la Comunitat Valenciana per la Generalitat Valenciana per mitjà de la coneguda Llei de Símbols.


Fins ací la història oficial del nostre Himne que enguany fa cent anys de vida. No obstant això, hi ha més que contar i, al meu parer, encara queda el més important d’estos paràgrafs. Com ja s’ha apuntat, l’Himne va rebre crítiques des de diversos sectors, no sols per la lletra sinó també per la música, que alguns compositors consideraven ancorada en el passat i molt conservadora en uns anys on les avantguardes començaven a fer-se un lloc en el panorama musical. Tanmateix, el que realment ha sigut objecte de les majors crítiques ha sigut la seua lletra i, en conseqüència, no tardaren en aparéixer altres composicions que intentaven ocupar el lloc de les melodies de Serrano com a Himne dels valencians. Així sorgiren, per exemple, el Cant de Redempció (o de Lluita), de Maximilià Thous Llorenç (fill del col.laborador de Serrano) que animava als valencians a unir-se contra els “lladres, botxins i tirans” o, ja a la Transició, la Muixeranga d’Algemesí que va suposar l’intent de recuperar una melodia tradicional valenciana com a himne valencià. També altres simplement es dedicaren a canviar el vers inicial, ofrenant-li les glòries al Regne en lloc de fer-ho a Espanya.

Els alzirenys cobrem certa importància en la història del nostre Himne en el moment en que el 1955 la Junta Local Fallera de la nostra ciutat publica un tríptic anomenat Alcira canta on apareixen dues versions de la lletra de l’Himne. Una d’elles, l’oficial, en castellà i amb el títol “Himno Regional”. L’altra, en valencià, amb el títol “Himne Valencià” i amb una lletra alternativa que, com a únic canvi i avançant-se als seus temps, reconeixia el caràcter de nacionalitat que a hores d’ara ens atorga el nostre Estatut d’Autonomia i, al mateix temps, eliminava la referència a Espanya al primer vers canviant-la per “Tots baix els plecs de la nostra Senyera”. A l’època de la Transició, esta lletra alternativa era repartida en forma de pamflets volants pels carrers dels pobles i ciutats de la nostra terra, i diversos partits, associacions culturals, i ciutadans d’a peu la feren seua. Sobre l’origen d’estos versos publicats a Alzira s’ha dit molt, com per exemple que són els originals que va escriure Maximilià Thous, que són una adaptació posterior seua, inclús algú ha apuntat que podria ser obra del mateix Enric Valor. Tanmateix, el que pareix més raonable és pensar que es tracta de l’obra “innocent” d’algun membre de Junta Local que, allà pel 1955, va aconseguir burlar la censura franquista publicant una lletra que no parlava d’Espanya sinó de la nostra Senyera.


Com a alzirenys, hem de ser conscients de la importància que tenim en la història del nostre Himne cent anys després de la seua composició i, en un acte d’afirmació localista, estimar i donar a conéixer la lletra publicada a la nostra ciutat per a que la gent, lliurement, puga triar amb quins versos es troba més còmode, ofrenant noves glòries a Espanya o, per contra, restant orgullosos tots baix els plecs de la nostra Senyera.

Jose Beteta i Martínez


*Article publicat al llibret de la falla Avinguda Josep Pau d'Alzira en febrer de 2009.



Himne Valencià

Tots baix els plecs de la nostra Senyera,
junts i a una veu, germans vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen,
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Pas a la Nació
que avança en marxa triomfal!

Per a Tu la vega envia
la riquesa que atresora,
i és la veu de l'aigua càntic d'alegria
acordat al ritme de guitarra mora.
Paladins de l'Art t'ofrenen
ses victòries gegantines,
i als peus, Sultana, tons jardins estenen
un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades
els paradisos de les riberes,
pengen les arracades
baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada
i en potentíssim, vibrant ressò,
notes de nostra albada
canten les glòries de la Nació.

Valencians: en peu alcem-se
que nostra veu
la llum salude
d'un Sol novell.

Tots baix els plecs de la nostra Senyera,
junts i a una veu, germans vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen,
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Flamege en l'aire
nostra Senyera!
¡Glòria a la Pàtria!
¡Visca València!
¡VISCA! ¡VISCA! ¡VISCA!







Este és l'article que m'han publicat al llibret de la meua falla, Avgda Josep Pau. Com podeu comprovar he intentat utilitzar un llenguatge adequat a la gent a la que va destinada, és a dir, fallers, familiars i amics de fallers, gent normal en general que possiblement mai han sentit parlar d'una versió alternativa al "per a ofrenar". Hem de fer pedagogia en este tipus de temes, i explicar les coses de manera que la gent ens comprenga. Així, poc a poc però amb pas ferm, tal vegada canviem les coses i fem este País un poc més valencià i més lliure.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Eixir de l'armari

No penseu mal, redéu! No vaig a donar-li eixe disgust a la pobra Jessy, però és que estos darrers dies estic eixint de l'armari en molts aspectes, tant en el polític, com en l'esportiu (he perdut la paciència amb Robert, definitivament), i sobretot en el personal/professional.

En primer lloc vos reproduïsc, per a fer-me un poc de propaganda (...), la nota de premsa del Bloc Jove d'Alzira al respecte de la necessitat d'obrir un debat públic en la ciutadania alzirenya sobre una possible nova ubicació de les festes patronals:


El BLOC JOVE proposa un debat públic per trobar una ubicació alternativa on celebrar les festes d'Alzira

Amb la important inversió que es farà en la construcció del nou camp de futbol 11 de gespa artificial en el Camp d’Esports Venècia, considerem des del BLOC JOVE que és convenient canviar de lloc la celebració dels concerts de les festes de Sant Bernat per tal de no fer malbé la nova instal·lació.

A més a més, Alzira necessita un espai on puguen celebrar-se els mencionats concerts o alguns actes fallers com les paelles així com la resta de actes i festes que se celebren durant tot l’any a la ciutat. D’aquesta manera tant els veïns i veines d’Alzira com les persones que ens visiten gaudirien totalment de les mateixes.

Per això cal obrir un debat públic amb participació ciutadana per a la creació d’un espai públic que siga una alternativa al Camp d’Esports Venècia per a la celebració de les festes de Sant Bernat en particular i altres actes que s’organitzen al llarg de tot l’any en general. Així, coneixent i valorant què és el que opinen els ciutadans d’Alzira i quines són les seues inquietuds i idees al respecte, es podria arribar a un posterior consens de totes les forces polítiques per fer realitat allò que el poble demande.


José Beteta i Martínez
Secretari BLOC JOVE Alzira



http://elseisdoble.blogia.com/2009/020906-el-bloc-jove-proposa-un-debat-public-per-trobar-una-ubicacio-alternativa-on-cele.php



Les festes patronals, per als lectors de fora d'Alzira, es celebren a l'antic camp de futbol de la ciutat, el Camp d'Esports de Venècia, per cert una barriada preciosa on tenim nosaltres la seu. A hores d'ara l'utilitza quasi exclusivament l'escola de futbol base de la UD Alzira. Una de les reclamacions històriques de l'escola és la instal.lació de gespa artificial a l'estadi. Som la vergonya de la comarca, però els nostres polítics encara tenen la barra de dir que som un referent a nivell d'instal.lacions esportives. Per suposat, som un referent del que no s'ha de fer... però d'això ja parlaré un altre dia. El cas és que una vegada més l'alcaldessa s'ha compromés a que les obres es duran a terme abans d'abril, amb la qual cosa els concerts de les festes de Sant Bernat al juliol faran malbé la nova superfície sinó busquem solucions. És per això que proposem que siga la ciutadania i no un partit polític qui trie esta nova ubicació, o les possibles solucions al tema de la gespa artificial.

Propostes d'este tipus són les que ens han de mostrar a la ciutadania com a una oposició constructiva (no confondre amb nul.la oposició, que d'això alguns saben molt) i com al que som, un partit fet pel i per al Poble, a més d'enfortir la democràcia i la participació ciutadana (que d'això altres en saben ben poc).


Per altra banda, ahir va ser la presentació de la nova Executiva Local del col.lectiu d'Alzira, amb el meu amic Josep Marzo al capdavant. Mentre no li isca la vena cheguevariana és un tio amb els peus a terra i el cap en el puesto. Ho sent, vaig fer tard! No sabia que els periodistes serien tan puntuals. Vaig arribar corrent i vaig ocupar el meu seient, mentre Carles Aranda parlava. De seguida em va presentar, em va plantar els tres micros davant i, acabat d'arribar, em va dir "home, almenys presenta't". Encerrona, eh Carles? Vaig eixir del pas com vaig poder. Crec que em va vindre bé que fóra tot tan de repent perquè no vaig tindre temps ni de posar-me nerviós. Simplement els vaig donar la benvinguda i les gràcies per assistir, em vaig presentar i vaig explicar quan i per qué havia entrat a formar part del Bloc, i vaig recalcar la necessitat d'aglutinar tota eixa joventut amb inquietuds valencianistes del nostre poble en el Bloc Jove d'Alzira i treballar en la defensa dels valors valencianistes, progressistes i ecologistes. Crec que per a ser la primera vegada no va estar gens malament (aplausos).


Del partit del diumenge no vull ni parlar, perquè m'encenc, i més ara que arriben falles. Sols dir que fa falta molta més implicació per part de jugadors i entrenador. Bo, de l'entrenador ni parle. Robert, mante, bonico, rei... fes el favor i ves-te'n. I quan parle d'eixir de l'armari em referisc a que fins ara no havia demanat la seua dimissió en públic, però açò clama al cel!


I en l'aspecte personal i professional... ahir un bon company i amic de la banda em va obrir els ulls i em va dir una frase que ressumix tot: "tu tens molt clar el que vols, però no tens collons per a fer-ho...". I és cert. Fa quatre anys ja m'ho vaig plantejar, però no vaig tindre el que s'ha de tindre per a afrontar-ho. Ara, amb quatre anys "perduts", és el moment de fer un pas enrere per continuar avant. A vegades, com dic, és preferible baixar un graó de l'escala per, a continuació, pujar de dos en dos, encara que amb això tombes les il.lusions i les esperances que molta gent ha dipositat en tu. La meua vida l'he de viure jo, i jo sóc qui m'he de traure les castanyes del foc. Per molt que alguna gent (que sé que m'estima i dessitja de tot cor el millor per a mi) se senta decebuda, és la meua vida i he de prendre la millor decissió possible.

Fa quatre anys no ho vaig fer. Si no ho faig ara, després serà massa tard.


Per cert, ja tinc assignada una parella lingüística en el Voluntariat pel Valencià. Li diuen Ana, i és euskalduna. Espere estar a l'altura i ajudar-la a integrar-se millor en el nostre País Valencià.