dimarts, 13 d’octubre de 2009

Basauri podria ser Alzira

Muy buenas. El que escribe estas líneas tiene por nombre Joseba Urrutia, ciudadano vasco natural de Basauri, una localidad de poco más de 40.000 habitantes cercana a Bilbao. De profundas convicciones demócratas, siempre he creído en la libertad, en todos los sentidos. Pronto me interesé en la política y empecé a militar en el Partido Popular de mi localidad. Soy vasco, decididamente vasco y consciente de la personalidad propia que tenemos como pueblo dentro del contexto de la nación española y no me avergüenzo de pensar lo que pienso.

Cuando entré en política, fruto de mis ideales demócratas, era un tanto ingenuo y llegué a creer que podría defender mis ideas, tan válidas como las que más, con total libertad sin que viera peligrar mi integridad física ni la de mis compañeros. Pensaba que los ataques de los violentos no alcanzarían mi ciudad, que era muy difícil que pudiera llegar a afectarme la violencia terrorista. ¡Pobre ingenuo!

Hace dos años colocaron una bomba en la sede del PP. Afortunadamente no llegó a explotar. Sólo fue un susto, tanto para los militantes populares como para los vecinos de las viviendas contiguas. Meses después, nos reventaron las ventanas de la sede con piedras. Afortunadamente a esas horas no había nadie en el edificio y no lamentamos daños humanos. Desgraciadamente los sufrimos algún tiempo más tarde. Una concejal popular de un pueblo vecino recibió una pedrada durante una manifestación que le produjo una brecha junto a la ceja. Por centímetros nuestra compañera se salvó de perder un ojo... o la vida.

Nuestras sedes son atacadas continuamente por los enemigos de la democracia: hemos contabilizado alrededor de 300 agresiones contra militantes y sedes de sindicatos, partidos y organizaciones no abertzales en los últimos meses, que van desde pintadas, amenazas en internet, agresiones físicas, sedes quemadas, etc. Una de las últimas agresiones que más de cerca me afectaba fue la sufrida por un joven administrador de un conocido portal web afín a los ideales del PP, que fue agredido en la puerta de su casa de Bilbao por una quincena de encapuchados que le amenazaron de muerte si no abandonaba su tarea informática. El joven iba acompañado por una amiga que también fue agredida mientras los energúmenos le gritaban “guarra” y “putita españolita”.

Desde hace un tiempo, en Basauri aparecen con especial virulencia los conocidos como “muros de la vergüenza”, es decir, pintadas que enaltecen la violencia contra aquellos que no pensamos como ellos. Desde el PP local se condenó la aparición de estas pintadas, muchas de las cuales estaban cerca de centros educativos, y se pidió que fueran borradas y que se realizaran actuaciones con los más jóvenes para prevenir futuros intolerantes. Ante la falta de reacción por parte de las autoridades, los miembros de Nuevas Generaciones decidimos borrarlas a plena luz del día. La Ertzaintza nos prohibió borrarlas si no les presentábamos la autorización de los dueños de la pared donde se encontraban las pintadas. Finalmente conseguimos dicho permiso y pudimos borrarlas. Días más tarde, y como reacción, nuestra sede fue atacada con pintadas amenazantes del tipo “Españoles no. Os vais a quemar”.

La última de las agresiones la padecí en mis propias carnes. Días antes de la Aste Nagusia de Bilbao, la Semana Grande, el consistorio bilbaíno celebraba su tradicional acto cívico de homenaje a la Ikurriña y a la personalidad vasca. Un acto que desde la Transición ha perdido su carácter popular, de homenaje de todos los vascos hacia su tierra y su bandera, y ha sido apropiado por el nacionalismo vasco. En este sentido, el PP ha tenido parte de culpa porque en su día decidió mantenerse al margen de dicha muestra de fervor vasquista por no estar de acuerdo con las connotaciones nacionalistas del acto y por no sentirse identificado por las consignas que allí se pregonaban. No obstante, en el seno del partido ha habido siempre sectores que apostaban por recuperar dicho acto de homenaje al País Vasco. Los militantes del PP somos tan vascos como los del PNV o Eusko Alkartasuna y tenemos, por tanto, el mismo derecho a manifestar nuestro sentimiento como cualquier otro vasco.

Este año, por suerte, el PP de Bilbao decidió convocar a sus militantes a acudir con pancarta propia a dicho acto institucional. La noticia fue muy bien acogida por muchos compañeros de otras ciudades que confirmaron su presencia. No tardaron en llegar las amenazas por parte de conocidos grupos violentos que responsabilizaron a Basagoiti, líder del PP vasco, de cualquier incidente que pudiera ocurrir. Dichos elementos animaban a recibir “con patadas y puñetazos” a cualquier españolista que osara acudir al homenaje. Basagoiti denunció las amenazas y pidió protección policial durante la jornada reivindicativa. Desde el Departamento de Interior del Gobierno Vasco se nos aseguró que la Ertaintza velaría por la seguridad de los militantes populares.

Nada más llegar, el poco menos de un centenar de valientes del PP que decidimos acudir, fuimos recibidos con una lluvia de huevos llenos de pintura por parte de un grupo de violentos. Hasta ese momento la Ertaintza no nos había acompañado. Estábamos solos ante lo que sabíamos que iba a ser una agresión con límites insospechados. Antes de que apareciera la Ertzaintza, los violentos nos insultaron, empujaron, propinaron patadas y nos quitaron las banderas de nuestro partido, impidiéndonos finalmente incorporarnos a la marcha de homenaje a la enseña vasca. La Ertzaintza apareció justo para evitar un linchamiento. Cumplieron con su trabajo, pero llegaron tarde y en un número escaso. Dos de nuestros representantes en el parlamento vasco acudieron para con su intervención procurar que la Ertzaintza se esmerara en el cumplimiento de su misión. Los violentos nos siguieron por las calles de Bilbao, acorralándonos. Oí los gritos de los jóvenes radicales: “¡Urrutia, jódete!”. Me conocían y apuntaban directamente hacia mí. No hubo detenciones. Días después se jactaban públicamente en sus foros de internet de las agresiones cometidas.

Esta es una muestra de la falta de libertad que vivimos la minoría popular en el País Vasco. Por suerte la acción de los cuerpos de seguridad contra esta gente es contundente. Cada semana hay nuevos avances en la lucha contra el terrorismo. Los partidos y asociaciones afines son ilegalizadas y sus cabecillas encarcelados. Aun así, no se puede hablar de libertad en Euskadi. En este momento me juego mi integridad física escribiendo estas líneas. Indignante... ¿verdad?

Per sort, Urrutia és un personatge de ficció

Per sort, Joseba Urrutia és tan sols un personatge de ficció que ha servit per a que molts de vosaltres ara mateix vos sentiu més demòcrates que mai, més partidaris de la llibertat d’expressió i més convençuts de que els valencians no patim la mateixa situació que els bascos. Vos equivoqueu.

Joseba Urrutia és Jose Beteta, no és del PP sinó del BLOC i no és de Basauri sinó d’Alzira. Els fets relatats per Joseba són fets reals patits en primera persona. Fa dos anys la bomba en la seu nacional, les continues agressions a les nostres seus, les agressions físiques a companys, la impunitat amb la que actuen els grups d’extrema dreta en el País Valencià... tot és verídic. Els murs de la vergonya els tenim en la nostra ciutat, on han proliferat les pintades nazis. L’agressió a l’administrador del portal valencianisme.com va ocórrer el darrer 8 d’octubre, vespra del dia dels valencians. La pedrada a una regidora nostra va ocórrer a Gandia. L’agredida va ser Maite Peiró, regidora valencianista de l’Alqueria de la Comtessa. No hi va haver detinguts.

La fictícia marxa d’homenatge a la Ikurriña és la Processó Cívica del 9 d'octubre, a la qual un centenar de militants i simpatitzants del BLOC voliem acudir com veniem fent els últims anys. Els agressors en este cas sí que tenen nom i cognoms, i les entitats i partits feixistes agressors també. No poguérem participar. Ens reberen amb ous de pintura, espentes, insults, patades, sense que hi haguera cap detingut.

La diferència entre Joseba i un servidor és que, mentre totes les agressions patides per ell van ser portada dels mitjans de comunicació autonòmics i estatals, les nostres agressions queden en l’oblit. No hi han detencions, No s'aplica la llei de partits. No s’investiga. Es permeten manifestacions racistes i xenòfobes d’estos grups. Com pot ser que una organització terrorista amb dècades d’història com ETA patisca detencions cada dos o tres setmanes, i els grups d’extrema dreta valencians actuen amb total impunitat? O els nazis són molt espavilats i els etarres molt ignorants, o les forces de seguretat no estan fent tot el que poden per a combatre la violència feixista en la nostra terra. PP i PSOE són responsables directes d’estes agressions per no posar els mitjans necessaris per a evitar-ho.

Basauri podria ser Alzira. Malauradament, no ho és.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Sigueu humanament artistes...

Ja fa uns anys, quan era un "manyaco" amb el monyo repentinat, ratlla al costat, ulleretes de cul de got i més bé calladet i responsable, vaig rebre una felicitació de nadal que al cap dels anys ha esdevingut un referent en la meua manera de viure la música i la vida. Va ser Fede, el meu mestre -ara amic- de tota la vida, aquell que m'ha ensenyat tot allò que sé com a músic i com artista, el que junt amb el butlletí de notes de desembre em va adjuntar una nota, manuscrita, amb una cita del mestre Palau:

"Sigueu humanament artistes, perquè la lluita professional no vos destruïsca, sinó que vos unisca en l'amor cap a un mateix ideal: la música".

Possiblement en l'època del mestre Palau també existirien les misèries personals i les frustracions professionals que existeixen hui en dia -i que existiran por los siglos de los siglos...- i va voler deixar un missatge als que hem vingut després per tal que els músics siguem, abans que res, persones.



Enguany tinc l'honor de comptar amb la confiança, l'estima i la devoció dels meus uelets del CEAM. El curs anterior vaig ser professor de cor d'este centre públic, substituint per maternitat a l'anterior professora. A juny se'm va acabar el contracte i, en teoria, la meua tasca havia finalitzat. Haviem fet un concert de fi de curs molt bo, amb molt bona acollida per part del públic, i jo donava per finalitzat el meu treball al front dels iaios.

Durant l'estiu vaig estar preparant a Bernat, un tenor que d'ací uns anys estic segur que serà un dels referents musicals de la nostra ciutat -i possiblement del nostre País-, per a les proves d'accés a les Ensenyances Professionals de música (el "Grau Mitjà" de tota la vida). Després de messos de treball diari, l'esforç va obtindre la seua recompensa i Bernat va traure un 10 redó en la prova teòrica. Possiblement ha sigut l'alumne més complicat, però també he tingut altres que també han aprovat les proves d'accés després de no aprovar cap examen durant el cur. Els nanos li posen interés i de seguida ho pillen.

Setembre em va sorprendre amb bones notícies. Per una banda, els iaios -com ja he dit- han confiat en mi i enguany tornaré a ser el seu professor de cor, ara ja fixe. Per altra banda en la Societat Musical del meu poble han confiat també en mi i seré el professor de clarinet de huit xiquetes. Per a un xic que s'ha fet com a músic i com a persona dins d'una entitat com la SMAlzira és un orgull transmetre totes eixes experiències apreses a les noves generacions de músics que van eixint en la meua casa, la meua Soci. Estic convençut que, si en un futur alguna d'estes xiquetes arriba a ser una gran artista, disfrutaré més amb els seus èxits que si fóren meus.

Com sempre, apareixen les misèries i les frustracions. És una cosa que està ahí. Ja me les he trobat, me les trobe, i me les trobaré perquè el món de la música està ple de gent boníssima, persones meravelloses i grans ARTISTES, amb majúscules, però també està ple de gent que no veu l'instrument com un mitjà per a expressar sentiments sinó per a demostrar la seua superioritat. I eixa gent, quan no aconsegueix el seu objectiu (ser millor que ningú) es frustra i apareixen les esmentades misèries.

Hi ha molta gent, moltíssima, que hauria d'aprendre del mestre Palau. La música, com totes les arts, és més que la combinació del so amb el temps, és moltíssim més. La música és allò que ens permet posar-li color a la vida. Tots els colors de l'univers es poden expressar per mitjà de la música. Totes les sensacions, sentiments, intencions, valors i pensaments es poden manifestar per mitjà de la música. La música és allò que li dóna sentit a la vida. El món sense música no és món. No hi ha vida sense música, no hi ha res sense música.
La música és tot. Tot és música.

divendres, 11 de setembre de 2009

Bicicletes cada dia i tot l'any


Diumenge passat Alzira va acollir l'eixida d'una etapa de la Vuelta, amb la qual els veïns de la ciutat vam poder gaudir de l'espectacle del ciclisme d'alta competició. No obstant això, la informació que els ciutadans teníem de l'acte era pràcticament innexistent. Tan sols uns senyals que impedien estacionar ens recordaven que anàvem a ser testimonis d'una de les més importants curses ciclistes del món. Per això, els joves del Bloc denunciem la falta de promoció que aquest acte va tindre per part de l'equip de govern, més encara si pensem el que deu haver pagat l'Ajuntament per un esdeveniment així. És una falta de responsabilitat que va restar afluència i va minvar els beneficis que comporta aquest tipus d'acte per a la promoció exterior de la localitat, ingressos extra per als bars i restaurants.

Tot i això, pensem que l'Ajuntament hauria de donar exemple. Si realment volen promocionar la pràctica del ciclisme i la mobilitat sostenible i respectuosa amb el medi ambient, Alzira no pot limitar-se a veure passar corredors professionals pels nostres carrers una vegada a l'any. Després de la posada en marxa del préstec públic de bicicletes, l'Ambici, que ha assolit relatiu èxit entre la població, pensem que s'ha començat la casa pel terrat, perquè primer a nostra ciutat necessita una xàrcia de carrils bici per tal de garantir la seguretat i comoditat dels usuaris d'aquest sistema de transport.

Alzira resulta una ciutat insegura per circular en bici, a causa del volum de trànsit que suporten els nostres carrers principals. Des del Bloc Jove pensem que una ciutat moderna no és la que acull grans esdeveniments sinó la que garanteix una major qualitat de vida per als seus ciutadans, per això demanem una xàrcia de carrils bici per tal de promocionar l'ús de la bicicleta com a transport alternatiu i garantir la seguretat d'aquells que decidisquen fer-ne ús. Així mateix, són necessaris a tota la ciutat més llocs on poder aparcar amb seguretat i evitar així haver d'utilitzar fanals, semàfors, arbres i senyals de trànsit. Per últim, seria convenient que l'Ajuntament programara activitats que promocionen l'ús de la bicicleta entre els ciutadans, especialment entre els més joves, iniciativa que des de fa temps desenvolupen associacions d'Alzira i de la Ribera.

dissabte, 2 de maig de 2009

Joves en crisi: la nostra veu també compta

Publicat en Las Provincias el 2-5-09

A sovint els joves sentim dir als nostres pares que ells amb la nostra edat ja estaven criant fills i pagant hipoteques, i ho solen fer a mode de reprimenda com si pensaren que ser jove en l'actualitat fóra com un passeig en barca per l'Albufera.

Lluny de voler llevar mèrits als nostres progenitors, l'actual situació dels joves valencians no és la millor de les possibles: la crisi duu ja a les seues esquenes 50.000 joves aturats (som la segona autonomia en índex de desocupació jove) i afecta sobretot als universitaris que hauran d'incorporar-se en esta difícil situació al mercat laboral, als estudiants de secundària que no compten amb un sistema educatiu digne (la prova és el 40% de xics i xiques que no finalitzen l'ESO) i que no estaran preparats en un futur per a la inserció laboral, els joves treballadors de la construcció, sectors tradicionals i sector serveis que veuen perillar els seus llocs de treball, els joves inmigrants, les parelles joves que tenen ara més dificultats que mai per a iniciar una vida en comú, els joves homosexuals, els joves de l'àmbit rural que no compten amb una xarxa de transports que els connecte amb les zones on treballen o estudien i, sobretot, les dones que estan veient com els diferents "plans anti-crisi" sols beneficien a sectors tradicionalment "masculins".

No, pare, ser jove en el segle XXI no és gens fàcil, però si volem que se'ns tinga en compte haurem de ser responsables i mostrar als majors que pot ser ens falte experiència en la vida però de segur ens sobra espenta i per això volem contribuïr amb les nostres aportacions a eixir endavant d'esta situació econòmica que tant ens afecta.

Quasi ningú s'atrevix a negar que l'actual crisi és conseqüència de l'esclat de la bambolla inmobiliària. És innegable que en aquelles autonomies, com la nostra, on se li ha donat un pes sobredimensionat a la construcció i on gran part de la indústria ha girat al voltant d'este sector, la crisi s'ha notat molt més. Davant esta situació, els governs de Zapatero i Camps no han dubtat en llançar operacions de maquillatge com els malanomenats "Pla ZP" i "Pla Camps" destinades a crear (o millor dit, mantindre) llocs de treball relacionats amb el sector de la construcció, i que són possitius a curt termini però insuficients a la llarga.

Per això cal un canvi en el model econòmic, cal apostar fermament per l'economia productiva que no faça malbé el nostre entorn i pels sectors més tradicionals.

Hem de fer una aposta pel comerç local (un bon exemple el tenim en Oliva), les PIME's, els joves emprenedors i els joves agricultors per tal que no abandonen els seus cultius i continuen amb la seua producció. Hem d'apostar pel cooperativisme (Consum, Caixa Popular, etc) tradicional al nostre País, on es socialitzen els beneficis i no les pèrdues com succeïx quan l'Administració ix al rescat d'una gran empresa.

Hem d'apostar per l'educació pública i de qualitat per a formar joves que estiguen preparats en un futur per a competir en el mercat laboral, promoure plans d'inserció laboral als futurs titulats universitaris i millorar les beques d'investigació per a evitar la "fuga de cervells" a altres autonomies.

Hem de situar la nostra terra en Europa, i en este sentit hem d'apostar fermament pel corredor mediterrani que ens ha d'enllaçar amb la resta de països europeus, una ruta històrica d'exportació cap a Europa de productes valencians i que els diferents governs centrals han obviat i no consideren prioritària. En este sentit també seria positiu l'alliberament de l'AP-7 i, a nivell intern, la millora del sistema de rodalies per a aconseguir una millor vertebració del nostre País.

En definitiva, hem de ser conscients que som la segona autonomia amb més desocupació jove de l'Estat amb més atur d'Europa. És a dir, estem a la cua dels qui van a la cua i d'ahí tan sols ens traurà un canvi profund en la nostra mentalitat.

Pot ser hauriem de tornar als valors que han caracteritzat des de sempre als valencians: l'esforç i la constància, i no l'ingeni per a fer-se ric de la manera més ràpida i, a sovint, poc ètica perquè això ja hem vist on ens ha conduït. Ah, i del finançament, si voleu, ja en parlem un altre dia...

diumenge, 15 de febrer de 2009

Cent anys d'Himne Valencià*

“Primers anys de vida del Segle XX. València és el Cap i Casal d’un antic Regne, ara convertit en tres províncies les quals cada vegada més es donen l’esquena l’una a l’altra. És un bon moment per a realitzar una Exposició que ajude a cohesionar la regió i ser l’enveja del país”. Tal volta açò seria el que va pensar Tomàs Trénor, president de l’Ateneu Mercantil de València, quan va decidir posar en marxa l’Exposició Regional de 1909. Havia de ser una gran exposició, que exportara el nom de València i la seua regió a tot l’Estat i a la resta del món. Es necessitaven infraestructures, i allò va propiciar la creació d’un nou barri a la Ciutat de València, “Exposició”, situat passant la barrera històrica que havia suposat fins a l’època el riu Túria. Es necessitaven recolzaments institucionals, i fins i tot el Rei hi va donar suport a l’esdeveniment. Però allò que realment sempre ha perdurat i perdurarà al llarg de la història no és ni més ni menys que la música...


L’Exposició havia de tindre un himne, una composició musical que li atorgara prestigi i li donara eixe toc d’immortalitat que sols la música pot concedir. Llavors va ser on la figura de Josep Serrano, el mestre de Sueca, apareix en esta història. Serrano era, per aquell temps, el compositor valencià més important del panorama musical i un dels més importants a nivell estatal. Ningú millor que ell per a dur a terme aquella tasca. A l’Estat Espanyol les avantguardes musicals encara no tenien el pes que posseïen a altres zones del continent i el romanticisme encara era l’estil que impregnava les composicions de l’época. Un romanticisme que, quan a cada regió utilitzava les melodies populars d’aquelles terres, va passar a anomenar-se “nacionalisme” dins de la història de la música. A l’Estat Espanyol va sorgir un nacionalisme musical fonamentat en temàtiques castisses i melodies castellanes i andaluses, que tenia la seua màxima expressió en la sarsuela. No obstant això, a altres parts de l’Estat sorgiren altres intents de nacionalismes musicals i a la nostra terra en particular tinguérem un dels més prolífics. Compositors valencians com el Mestre Giner o Josep Serrano foren els màxims exponents d’esta corrent musical autòctona i l’Himne de l’Exposició podem dir que és la peça que més rellevància ha tingut al llarg de la història, per la seua bellesa musical i, com no, perquè a hores d’ara és l’Himne Oficial de la nostra terra.

L’Himne de l’Exposició no havia de ser una peça musical concebuda per a ser interpretada sols amb instruments musicals, sinó que havia de ser també cantada pel Poble i, per tant, va ser encomanada la tasca de crear-hi una lletra acord amb la importància de l’esdeveniment a un dels poetes més significatius de l’època de la Renaixença: Teodor Llorente. No obstant això, Llorente no va poder acomplir el seu encàrrec per diversos motius, com el fet de viure ell a València i Serrano a Madrid i, entre d’altres obstacles més, la poca experiència del poeta per a escriure a “monstruo”. El “monstruo” era una tècnica utilitzada pels compositors per a donar les pautes als poetes per poder posar-li lletra a les seues composicions. El músic escrivia qualsevol frase amb o sense sentit, a on allò important era el nombre de síl.labes i l’accentuació de les mateixes, i el poeta escrivia els seus versos tenint en compte eixes pautes. Per exemple, el compositor escriuria “Jo tínc una casa bláva” i el poeta, basant-se en el nombre de síl.labes i la seua accentuació, podria inventar-se alguna cosa pareguda a “Estíc molt enamoráda”. Calia buscar, llavors, una altra persona per a eixe important encàrrec i que estiguera acostumada a eixa tècnica del “monstruo”. L’elegit va ser el poeta valencianista Maximilià Thous (aquell que anys després seria firmant de les Normes de Castelló) que ja havia treballat eixa mateixa tècnica amb Serrano i que, a més a més, residia a Madrid. El resultat va ser una lletra composada en castellà, amb la referència a Espanya al primer vers, i amb un aire un tant folklòric però que intentava fer una descripció de les terres valencianes, ja que de seguida advertiren Serrano i Thous que la seua obra anava a esdevindre un cant del i per al Poble Valencià, més enllà de la tasca original que els va ser encomanada. Estes circumstàncies van fer que la lletra fóra criticada pels blasquistes i pels primers nacionalistes valencians. De fet, resulta un tant incomprensible que un poeta amb inquietuds valencianistes fóra el responsable d’aquella lletra i, a dia de hui, encara hi ha qui critica a Thous per tot açò, segurament sense saber el context en el qual se succeïren els fets. Tot té la seua explicació. La lletra va ser composada en castellà, segurament, pel context en el que se situaven els autors: el poc de temps del qual disposaven, el “monstruo”, la projecció de l’Exposició a nivell estatal i, com no, la castellanització pròpia de l’època. La referència a Espanya al primer vers va ser imperatiu del propi Serrano, que anys després va reconéixer en una entrevista al diari La Voz Valenciana haver donat instruccions a Thous per a introduir la paraula “Espanya” al primer vers ja que era l’únic que demanava als seus col.laboradors quan li encomanaven la composició d’un himne, i així ho havia fet amb Valencia Canta i La canción del soldado. Finalment, l’ambient folklòric que impregnava la lletra de Thous no era sinó el resultat d’haver basat la seua composició en versos de Teodor Llorente, el qual admirava. Segurament, Thous va pensar que havia de respectar l’estil de Llorente, al ser ell inicialment l’encarregat de posar-li lletra a les notes de Serrano.

L’obra resultant va ser estrenada durant la celebració de l’Exposició Regional amb la presència del rei Alfons XIII que va quedar meravellat per aquelles notes musicals i va demanar la repetició de la mateixa. Prompte aquell himne va assolir fama entre la població i anys després, en 1925, va ser declarat Himne Regional Valencià pels ajuntament de Castelló de la Plana, València i Alacant. Algunes de les queixes vessades sobre l’Himne van ser les referides a la llengua de la seua composició, fins el punt que el propi Teodor Llorente va recomanar en un article d’opinió que es traduïren els versos al valencià. Va ser el mateix Maximilià Thous qui va fer cas de les exigències de bona part de la societat valenciana i va redactar la lletra en la nostra llengua tal qual la coneguem avui en dia. El ja declarat Himne Regional va viure la monarquia d’Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la dictadura franquista (una època en la que el valencià no gaudia precisament de la protecció del Règim i els valencianistes havien de conformar-se en cantar la lletra en la nostra llengua i no en castellà com a únic mode de “protesta”), la Transició a la democràcia i finalment, en 1984, va ser declarat Himne Oficial de la Comunitat Valenciana per la Generalitat Valenciana per mitjà de la coneguda Llei de Símbols.


Fins ací la història oficial del nostre Himne que enguany fa cent anys de vida. No obstant això, hi ha més que contar i, al meu parer, encara queda el més important d’estos paràgrafs. Com ja s’ha apuntat, l’Himne va rebre crítiques des de diversos sectors, no sols per la lletra sinó també per la música, que alguns compositors consideraven ancorada en el passat i molt conservadora en uns anys on les avantguardes començaven a fer-se un lloc en el panorama musical. Tanmateix, el que realment ha sigut objecte de les majors crítiques ha sigut la seua lletra i, en conseqüència, no tardaren en aparéixer altres composicions que intentaven ocupar el lloc de les melodies de Serrano com a Himne dels valencians. Així sorgiren, per exemple, el Cant de Redempció (o de Lluita), de Maximilià Thous Llorenç (fill del col.laborador de Serrano) que animava als valencians a unir-se contra els “lladres, botxins i tirans” o, ja a la Transició, la Muixeranga d’Algemesí que va suposar l’intent de recuperar una melodia tradicional valenciana com a himne valencià. També altres simplement es dedicaren a canviar el vers inicial, ofrenant-li les glòries al Regne en lloc de fer-ho a Espanya.

Els alzirenys cobrem certa importància en la història del nostre Himne en el moment en que el 1955 la Junta Local Fallera de la nostra ciutat publica un tríptic anomenat Alcira canta on apareixen dues versions de la lletra de l’Himne. Una d’elles, l’oficial, en castellà i amb el títol “Himno Regional”. L’altra, en valencià, amb el títol “Himne Valencià” i amb una lletra alternativa que, com a únic canvi i avançant-se als seus temps, reconeixia el caràcter de nacionalitat que a hores d’ara ens atorga el nostre Estatut d’Autonomia i, al mateix temps, eliminava la referència a Espanya al primer vers canviant-la per “Tots baix els plecs de la nostra Senyera”. A l’època de la Transició, esta lletra alternativa era repartida en forma de pamflets volants pels carrers dels pobles i ciutats de la nostra terra, i diversos partits, associacions culturals, i ciutadans d’a peu la feren seua. Sobre l’origen d’estos versos publicats a Alzira s’ha dit molt, com per exemple que són els originals que va escriure Maximilià Thous, que són una adaptació posterior seua, inclús algú ha apuntat que podria ser obra del mateix Enric Valor. Tanmateix, el que pareix més raonable és pensar que es tracta de l’obra “innocent” d’algun membre de Junta Local que, allà pel 1955, va aconseguir burlar la censura franquista publicant una lletra que no parlava d’Espanya sinó de la nostra Senyera.


Com a alzirenys, hem de ser conscients de la importància que tenim en la història del nostre Himne cent anys després de la seua composició i, en un acte d’afirmació localista, estimar i donar a conéixer la lletra publicada a la nostra ciutat per a que la gent, lliurement, puga triar amb quins versos es troba més còmode, ofrenant noves glòries a Espanya o, per contra, restant orgullosos tots baix els plecs de la nostra Senyera.

Jose Beteta i Martínez


*Article publicat al llibret de la falla Avinguda Josep Pau d'Alzira en febrer de 2009.



Himne Valencià

Tots baix els plecs de la nostra Senyera,
junts i a una veu, germans vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen,
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Pas a la Nació
que avança en marxa triomfal!

Per a Tu la vega envia
la riquesa que atresora,
i és la veu de l'aigua càntic d'alegria
acordat al ritme de guitarra mora.
Paladins de l'Art t'ofrenen
ses victòries gegantines,
i als peus, Sultana, tons jardins estenen
un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades
els paradisos de les riberes,
pengen les arracades
baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada
i en potentíssim, vibrant ressò,
notes de nostra albada
canten les glòries de la Nació.

Valencians: en peu alcem-se
que nostra veu
la llum salude
d'un Sol novell.

Tots baix els plecs de la nostra Senyera,
junts i a una veu, germans vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen,
càntics d'amor, himnes de pau!

¡Flamege en l'aire
nostra Senyera!
¡Glòria a la Pàtria!
¡Visca València!
¡VISCA! ¡VISCA! ¡VISCA!







Este és l'article que m'han publicat al llibret de la meua falla, Avgda Josep Pau. Com podeu comprovar he intentat utilitzar un llenguatge adequat a la gent a la que va destinada, és a dir, fallers, familiars i amics de fallers, gent normal en general que possiblement mai han sentit parlar d'una versió alternativa al "per a ofrenar". Hem de fer pedagogia en este tipus de temes, i explicar les coses de manera que la gent ens comprenga. Així, poc a poc però amb pas ferm, tal vegada canviem les coses i fem este País un poc més valencià i més lliure.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Eixir de l'armari

No penseu mal, redéu! No vaig a donar-li eixe disgust a la pobra Jessy, però és que estos darrers dies estic eixint de l'armari en molts aspectes, tant en el polític, com en l'esportiu (he perdut la paciència amb Robert, definitivament), i sobretot en el personal/professional.

En primer lloc vos reproduïsc, per a fer-me un poc de propaganda (...), la nota de premsa del Bloc Jove d'Alzira al respecte de la necessitat d'obrir un debat públic en la ciutadania alzirenya sobre una possible nova ubicació de les festes patronals:


El BLOC JOVE proposa un debat públic per trobar una ubicació alternativa on celebrar les festes d'Alzira

Amb la important inversió que es farà en la construcció del nou camp de futbol 11 de gespa artificial en el Camp d’Esports Venècia, considerem des del BLOC JOVE que és convenient canviar de lloc la celebració dels concerts de les festes de Sant Bernat per tal de no fer malbé la nova instal·lació.

A més a més, Alzira necessita un espai on puguen celebrar-se els mencionats concerts o alguns actes fallers com les paelles així com la resta de actes i festes que se celebren durant tot l’any a la ciutat. D’aquesta manera tant els veïns i veines d’Alzira com les persones que ens visiten gaudirien totalment de les mateixes.

Per això cal obrir un debat públic amb participació ciutadana per a la creació d’un espai públic que siga una alternativa al Camp d’Esports Venècia per a la celebració de les festes de Sant Bernat en particular i altres actes que s’organitzen al llarg de tot l’any en general. Així, coneixent i valorant què és el que opinen els ciutadans d’Alzira i quines són les seues inquietuds i idees al respecte, es podria arribar a un posterior consens de totes les forces polítiques per fer realitat allò que el poble demande.


José Beteta i Martínez
Secretari BLOC JOVE Alzira



http://elseisdoble.blogia.com/2009/020906-el-bloc-jove-proposa-un-debat-public-per-trobar-una-ubicacio-alternativa-on-cele.php



Les festes patronals, per als lectors de fora d'Alzira, es celebren a l'antic camp de futbol de la ciutat, el Camp d'Esports de Venècia, per cert una barriada preciosa on tenim nosaltres la seu. A hores d'ara l'utilitza quasi exclusivament l'escola de futbol base de la UD Alzira. Una de les reclamacions històriques de l'escola és la instal.lació de gespa artificial a l'estadi. Som la vergonya de la comarca, però els nostres polítics encara tenen la barra de dir que som un referent a nivell d'instal.lacions esportives. Per suposat, som un referent del que no s'ha de fer... però d'això ja parlaré un altre dia. El cas és que una vegada més l'alcaldessa s'ha compromés a que les obres es duran a terme abans d'abril, amb la qual cosa els concerts de les festes de Sant Bernat al juliol faran malbé la nova superfície sinó busquem solucions. És per això que proposem que siga la ciutadania i no un partit polític qui trie esta nova ubicació, o les possibles solucions al tema de la gespa artificial.

Propostes d'este tipus són les que ens han de mostrar a la ciutadania com a una oposició constructiva (no confondre amb nul.la oposició, que d'això alguns saben molt) i com al que som, un partit fet pel i per al Poble, a més d'enfortir la democràcia i la participació ciutadana (que d'això altres en saben ben poc).


Per altra banda, ahir va ser la presentació de la nova Executiva Local del col.lectiu d'Alzira, amb el meu amic Josep Marzo al capdavant. Mentre no li isca la vena cheguevariana és un tio amb els peus a terra i el cap en el puesto. Ho sent, vaig fer tard! No sabia que els periodistes serien tan puntuals. Vaig arribar corrent i vaig ocupar el meu seient, mentre Carles Aranda parlava. De seguida em va presentar, em va plantar els tres micros davant i, acabat d'arribar, em va dir "home, almenys presenta't". Encerrona, eh Carles? Vaig eixir del pas com vaig poder. Crec que em va vindre bé que fóra tot tan de repent perquè no vaig tindre temps ni de posar-me nerviós. Simplement els vaig donar la benvinguda i les gràcies per assistir, em vaig presentar i vaig explicar quan i per qué havia entrat a formar part del Bloc, i vaig recalcar la necessitat d'aglutinar tota eixa joventut amb inquietuds valencianistes del nostre poble en el Bloc Jove d'Alzira i treballar en la defensa dels valors valencianistes, progressistes i ecologistes. Crec que per a ser la primera vegada no va estar gens malament (aplausos).


Del partit del diumenge no vull ni parlar, perquè m'encenc, i més ara que arriben falles. Sols dir que fa falta molta més implicació per part de jugadors i entrenador. Bo, de l'entrenador ni parle. Robert, mante, bonico, rei... fes el favor i ves-te'n. I quan parle d'eixir de l'armari em referisc a que fins ara no havia demanat la seua dimissió en públic, però açò clama al cel!


I en l'aspecte personal i professional... ahir un bon company i amic de la banda em va obrir els ulls i em va dir una frase que ressumix tot: "tu tens molt clar el que vols, però no tens collons per a fer-ho...". I és cert. Fa quatre anys ja m'ho vaig plantejar, però no vaig tindre el que s'ha de tindre per a afrontar-ho. Ara, amb quatre anys "perduts", és el moment de fer un pas enrere per continuar avant. A vegades, com dic, és preferible baixar un graó de l'escala per, a continuació, pujar de dos en dos, encara que amb això tombes les il.lusions i les esperances que molta gent ha dipositat en tu. La meua vida l'he de viure jo, i jo sóc qui m'he de traure les castanyes del foc. Per molt que alguna gent (que sé que m'estima i dessitja de tot cor el millor per a mi) se senta decebuda, és la meua vida i he de prendre la millor decissió possible.

Fa quatre anys no ho vaig fer. Si no ho faig ara, després serà massa tard.


Per cert, ja tinc assignada una parella lingüística en el Voluntariat pel Valencià. Li diuen Ana, i és euskalduna. Espere estar a l'altura i ajudar-la a integrar-se millor en el nostre País Valencià.

dilluns, 26 de gener de 2009

Qua, Qua!

Qua, Qua! los dos patitos, que diuen. Hui és un dia normal per a la resta de la humanitat. El carrer es plena de gent anant d'un lloc a un altre, uns amb presses, altres no tant. Uns treballen, altres estudien, altres es dediquen a fer les compres de la setmana, que hui és dilluns. Vaja, un dia normal, com qualsevol altre.

No obstant això, per a tu és un dia diferent. Et sents una miqueta especial: és el teu dia. Hui sents que el món et deu una felicitació, un missatge al mòbil o uns quants estirons d'orelles. Sents que hui és l'inici d'una nova época i et sents una miqueta trist per totes eixes coses que han passat i intuïxes que no tornaran a passar. Segurament, ja mai tornaràs a entrar a classe i vore una gran felicitació a la pissarra i un sobre amb una emotiva carta al teu pupitre, ni t'alçaràs de bon de matí amb la bústia d'entrada del mòbil plena de missatges de text. Ara s'estila el tuenti i el facebook, d'ací uns anys... quí sap? Pel moment enguany ja no ha hagut celebració amb els amics, encara que el dissabte eixírem quatre amics i es pot dir que no va estar gens malament (y paro de contar...).

Com deia, sents que comença una nova época i et marques uns objectius, uns propòsits que has de complir durant este any que hui comença. En el meu cas, hui no l'he pogut complir. Comencem malament! He passat a per Jessy a primera hora del matí i ens n'hem anat a La Murta a fer un poc d'esport, un poc de senderisme dominguero, però no ens han permés el pas perquè estem en alerta per forts vents. No passa res, hem anat a fer esport a l'Amadeus, i a més a més esport valencià. Esmorçar és, junt a la pilota i la paella dels diumenges, un dels esports nacionals valencians. I si es practica dissabte o diumenge es convertix en tot un ritual en el que no poden faltar una botella de bon vi i una partideta de truc acompanyada del whisky, el conyac i/o la casalleta de rigor. Això sí que és deixar-se la pell al terreny de joc!

Malgrat tot, sempre hi ha gent que t'alegra el dia i l'existència, i entre elles, amb permís de Jessy, es troben els meus amics Marta i Aleix. La primera no em sorprén (bo, sempre troba la manera de fer-ho, però no em sorpén que em sorprenga), però el segon, Aleix, és com el fill pròdig, aquell qui va marxar de casa però quan torna el reps amb els braços oberts. Fa anys érem ungla i carn, però després de l'institut els estudis ens separaren, i ara tinc poquetes notícies d'ell. Per això, alçar-me amb un missatge seu per a mi significa molt i ha fet que afronte el dia amb una altra mentalitat, molt més optimista.

Crec, sincerament, que hui s'enceta una nova etapa. Esta setmana, si no passa res, començaré a dirigir un cor de persones majors i, possiblement, també seré el seu professor d'anglés. Són nous projectes, sense deixar de banda els estudis. Com hui és un dilluns normal, tinc la veu tocada del partit del diumenge i esta vesprada torne a tindre classe de clarinet, així que quan acabe d'escriure estes línies em posaré a estudiar, com cada dilluns.


Estic segur que Agus no tindrà cap de problema en que li haja agafat prestat el títol i la foto que encapçalen esta entrada, i que ell va utilitzar fa unes setmanes. Per cert, felicitats al meu cosinet, el Brian, que hui també és el seu aniversari, deu anyets.


Bon dilluns!

dimarts, 20 de gener de 2009

Pon una "carabassa" en tu vida

Sembla que últimament les carabasses estan molt presents en la meua vida, i no sempre per allò que jo voldria. Comencem per les coses bones? No, millor per les meues desgràcies carabasseres, i així finalitze jo d'escriure i vosaltres de llegir amb un bon somriure.

Hi ha gent que vol viure en la marginalitat, en el no per tota resposta, en la negació de la realitat, en els anys 60 i 70, en un món d'odi i de prejudicis que els impedix (o simplement no volen) vore el País Valencià tal com és... en resum, hi ha gent molt carabassa, i que conste que ho dic amb tot el carinyo del món, perquè sé que s'estimen el País tant com jo. Tot açò ho vinc a dir després de les pol.lèmiques sorgides (entre d'altres llocs) al blog d'Enric Morera on tota la carabassor clamava contra el .val, les "renúncies" al pack Fuster, la deriva centrista del Bloc i tot això al que ens tenen acostumats. Per resposta no puc més que dir que jo no he corregut davant dels grissos, i amb això ho dic tot. A buen entendedor...

El diumenge, un mes després, vaig anar a vore la meua UD al Suñer. Primer els penyistes de la Sapo Gol tinguérem un dinar d'escalfament (...) previ al partit que va fer que nosaltres acomplirem el nostre treball a la perfecció. Qui no ho va fer va ser l'àrbitre ni el senyor Robert i, com sempre, ens n'anàrem a casa amb un empat... carabasses per a Robert! Després, Jessy i jo anàrem al poble dels carabassots, Guadassuar, a passetjar i vore el porrat.

Tota la vida he pogut estar orgullós de no dur-li als meus pares una carabassa de regal per Nadal, ni tampoc a juny. Tota la vida fins que vaig arribar a l'institut i allí les carabasses arribaven una rere l'altra. Mai he sigut mal estudiant, però he tingut un defecte molt gran: sóc un malfaener. Per sort, ho anava aprovant tot poc a poc. Ara, al Conservatori les coses no em van com jo voldria i segurament tornaré a dur eixe producte de la terra a casa quan acabe el curs. Reconec que he de posar-me les piles si vull que açò vaja endavant i posar un poc de trellat i sentit comú en la meua vida.
Això mateix és el que estan fent els meus amics, estudiar. I això també és el que els impedirà el dissabte eixir a celebrar les meues vint-i-dos carabasses. Una llàstima. Recorde de ben menut eixos aniversaris al Bar Alzira i a la Gallera, on acudien tots els meus amiguets de la infància. Ja de més major, sempre tindré a la memòria el meu 20 aniversari, que vaig celebrar al vell Sapo amb tot el que això comporta (per als que hagen conegut eixe bar...). Sens dubte el millor que recorde. Rellegint estes línies me'n adone que estic utilitzant una retòrica típica d'una persona de major edat, però són les paraules que m'ixen quan pense que d'ací uns dies, amb tan sols 22 anys, ja no podré celebrar un aniversari com toca amb la meua gent perquè tots tenim complicacions i obligacions. Serà que ens fem majors?




Però tot no poden ser males notícies. El carabassa és el color dels valencians i, espere, del canvi dins del Bloc. És el color que ens ajudarà a identificar un País amb el seu Partit. És el color del missatge de reconciliació i unió entre aquells que ens sentim valencians per damunt de tot i, inclús, per a mi també és a partir d'ara el color de l'esperança (amb permís dels verderos de Castelló, hehe).
Amb carabassa es fa la coca de carabassa que és una de les poques coses que pot fer-me feliç a l'instant, i també els bunyols, tan valencians i tan típics per falles (encara que reconec que no m'agraden...).
Carabasses són les que els ciutadans i ciutadanes d'Alzira li donaran a la senyora Elena Bastidas el 2011. Estic segur que els alzirenys es cansaran prompte de les mentides i els escàndols de la nostra alcaldessa, com el que els darrers dies va avançar el diari El País. Un altre cas d'incompliment de la legislació que, de nou, ens costarà diners de la butxaca als alzirenys però que serà profitós si la Justícia furga un poc més i trau a la llum els motius (econòmics, tal vegada?) pels quals esta dona va permetre abocar merda al nostre riu Xúquer.

diumenge, 11 de gener de 2009

Perquè som diferents

Sóc fill de castellans. No ho amague, al contrari. Estic ben orgullós dels meus origens i les meues arrels, com també ho estic de ser d'una família de treballadors, llauradors, pastors, gent sencilla que ha lluitat sempre per un futur millor. Per això hagueren d'emigrar. No crec que fóra gens agradable, per a uns adolescents, el fet d'haver d'anar a treballar com a jornalers a Andalucía (com ells deien quan anaven a collir olives a terres de Jaen) ni tampoc a França, lluny de la seua família i els seus origens. No tingueren massa temps per a estudiar. Ma mare caminava kilòmetres tots els dies per anar a l'escola, l'edifici que veieu a la imatge. Mai els va faltar un plat a la taula, per sort. Les dues famílies, les de mon pare i ma mare, eren privilegiades dins del món que els va tocar viure. Vivien en cortijos de no més de 50 o 100 habitants, cadascun dels quals, diseminats per la gran extensió del terme municipal, pertanyien a les distintes partides que comformaven (i comformen), junt al nucli urbà principal, la localitat de Nerpio. Com ja he dit, no passaren grans penalitats. El meu iaio per part de pare va ser l'alcalde de la seua partida i, a més, mestre d'escola. Més d'una vegada he sentit de gent d'allà dir "aún recuerdo las hostias del Tío Benito!". També tenia a sa casa l'únic telèfon de la contornada. Vaja, que dins del mal, no es podien queixar. La família de ma mare, més nombrosa, vivia a altra partida. Tenien terres i ramat, que era l'únic que donava beneficis per aquella zona. Era gent d'esquerres.

Però arribaren els anys 60 i 70 i la gent va començar a emigrar, ja definitivament. De fet, hui en dia tinc cosins valencians, catalans, mallorquins, murcians, andalusos, etc... Ma tia va arribar ací, a Alzira, als anys 60, a una població que era un dels referents del País Valencià, sobretot per l'enorme extensió de tarongers que propiciava la creació de llocs de treball per als hómens als camps i per a les dones als magatzems, com també per la incipient indústria que s'anava creant de la mà del ja desaparegut Luis Suñer. Ma mare la va acompanyar i, anys després, una vegada casats, s'instal.là junt a mon pare a un barri nou, poblat majoritàriament pels inmigrants castellans de l'época.

Era una altra terra, un altre País. Els nadius que es trobaren els meus pares quan arribaren no parlaven la mateixa llengua que ells, sinó una altra que ells anomenaven valencià. Veieren que, quan arribaven les festes, la gent treia als balcons altres banderes, paregudes a eixes espanyoles que ells utilitzaven allà a Castella, però amb més barres roges i grogues. En Nadal ja no s'escoltaven els aguilandos, propis de la seua terra, i descobriren dolços nous com els pastissets de moniato. Dies després, observaven com la gent del poble reunia caixons i els cremava a la Plaza del Caudillo en el dia de San Antón, que ací deien Sant Antoni del porquet. Passades eixes dates, cada cap de setmana els sorprenia el soroll dels masclets, petardos per a ells. Ma mare els té por encara, i duu quasi 40 anys ací. S'acostaven les falles. Centenars de persones eixien al carrer vestint una indumentària que no havien vist mai, amb uns curiosos monyos les dones, amb brusó i espardenyes (alpargatas o esparteñas deien ells) els hómens, quan encara no s'estilava això de vestir-se amb saragüells a les nostres festes. Plantaven uns monuments als carrers, fets de cartró, que acabaven cremant dies després. !Qué raros estos valencianos! pensarien. Ma mare no comprenia com feien castillos durant el día, ja que (i encara ho diu) los castillos lucen más por la noche, durante el día no se ven. Ma mare no comprenia que allò que feien no eren castells, sinó mascletaes. Alguns inmigrants castellans o andalusos participaren de la festa i es feren fallers, o bé es feien festers del barri o creaven associacions culturals pròpies, com la Casa de Castilla-La Mancha. Ells preferiren no fer-ho, el que no vol dir que no es relacionaren amb gent autòctona o de la seua terra. De seguida féren amics, amb els quals segurament descobriren plats com la paella, l'arròs al forn, l'arròs caldós, l'arròs a banda, la fideuà, l'arròs negre... plats que hui en dia entren dins del menú típic de ma casa, junt amb altres d'origen castellà com les migues o el gaspatxo manxeg.

El clima era més suau. A l'hivern no nevava, tret de contadíssimes excepcions, i a l'estiu feia una calor que, unida a la humitat de la Ribera, es convertia en un patiment que sols es calmava amb els gelats d'Avidesa o anant a la platja. Ells el mar sols l'havien vist a les revistes, i ací el teniem al costat. Després, arribava una època de pluges curtes però intenses. S'acostumaren, malauradament, a vore el riu pel seu carrer. Bonica era València, però no podia ser perfecta.

I la música? Mon pare era músic. Tocava la guitarra, el llaüt i el requinto (paregut al que ací diem guitarró). Encara hui, de tant en tant, agafa la guitarra i toca alguna malaguenya. Ací també hi havien rondalles i colles, que també tocaven malaguenyes, jotes i fandangos. Però les cantaven en valencià. No obstant això, descobriren instruments nous. Una espècie de flauta que anava acompanyada per un xiquet tocant un tamboret. Era la dolçaina, acompanyada pel tabalet. En sa vida ho havien vist. Tampoc havien vist en sa vida una terra amb tanta cultura de banda. No hi havia acte a Alzira que no comptara amb la presència de la banda de música, la jove Societat Musical. Un dia es van trobar mig poble a la Plaça del Regne, amb pancartes, eufòrics. La banda simfònica de la Societat Musical d'Alzira havia tornat triomfant del certamen internacional de bandes civils de Kerkrade, a Holanda. Per aquella època, els concerts de la banda de música s'anunciaven pels carrers amb megàfons instal.lats a un cotxe que recorria la ciutat. El Gran Teatre es plenava. Els meus pares no havien conegut una terra amb tanta quantitat de músics i d'afició per la música. Seria que estaven, realment, en un altre País?



Efectivament, per a mi és un altra cultura, un poble amb una històra diferent, una manera de ser, de viure la vida, completament distinta... un altre País: el meu País Valencià, com diria Pep Gimeno. Malauradament, este País ha viscut molts segles d'ocupació política i cultural. I la culpa és nostra i de ningú més. Ens hem deixat colonitzar, i hem assimilat com a nostra la cultura i la llengua dels castellans. No la dels castellans que vingueren a treballar i guanyar-se el pa de cada dia, sinó la d'aquells que entraren per Almansa imposant-nos lleis i cultura.

Este és, per sort i per desgràcia, el nostre País. Comprendre la realitat, adaptar-nos a ella, i intentar canviar-la des de dins és una tasca que tots els que ens estimem esta terra hem de realitzar si volem recuperar la dignitat que el nostre País es va deixar arravassar.

dijous, 8 de gener de 2009

Jo me la crec, i tu?

Hui ha sigut un dia un tant atípic, encara que últimament tots els dies ho són. Anit arribava tard a casa de la reunió-sopar del Bloc d'Alzira i, entre unes coses i altres, se'm feren les cinc quan aconseguia adormir-me. Este matí no tenia classes, així que he disfrutat dels plaers del llit fins quasi l'hora de dinar. Sí, reconec que hauré de fer-me a la idea de que açò no pot ser i posar-me les piles, que els examens estan ahí ja. Per la vesprada el meu fisioterapeuta també m'ha fet vore que també havia de fer-me a la idea de tornar a anar al gimnàs, ja que tinc l'esquena feta pols. Després ens n'hem anat la Jessy i jo a l'auditori de la Casa de la Cultura a l'acte de presentació a la Ribera de les ponències del Bloc per al proper Congrés Nacional.

D'estes ponències, sobretot de la ideològica, s'han dit moltes coses per part de gent que, o no se l'ha llegit, o simplement vol fer mal. On està la renúncia als símbols de la tradició fusteriana? On està el gir al centre? On està el blaverisme? On estan les ofrenes de noves glòries a Espanya? Són preguntes que llance a tots aquells que des d'uns llocs o altres han criticat la nova ponència ideològica del Bloc.

No vaig a entrar a debatre totes eixes ximpleries. Altres, com Pere Fuset, ho han fet molt millor que jo. De fet hui Albert Girona també ho ha deixat ben claret a la presentació de les ponències. El que sí que vull fer és llançar una pregunta a l'aire a tots els meus companys de partit... realment ens creguem la ponència? La masa social del partit se la creu?

Jo voldria creure que sí, que la majoria de militants ja han comprés que els nostres votants potencials són aquells que, com a la foto, pengen una o altra senyera, amb o sense blau, abans que penjar l'espanyola, i per tant que es pot ser valencianista utilitzant la simbologia que l'espanyolisme s'ha volgut apropiar en la història recent del País Valencià. També voldria creure que després de trenta anys pegant bacs ens hem adonat que cal ser un partit per als valencians, i no sols per als valencianistes, amb tot el que això comporta. Voldria creure que hem comprés que hem de ser un partit valencianista de caràcter progressista, i no al revés. Voldria creure que la gran majoria dels militants es creuen sincerament allò de la Nació Valenciana...

Gent, jo sóc optimista. Crec que la majoria dels qui formem esta gran família anomenada Bloc Nacionalista Valencià tenim un perfil progressista, d'estricta obediència valenciana i de respecte al conjunt de l'imaginari simbòlic dels valencians encara que, a sovint, ens costa eixir de l'armari. Que això es plasmara en forma de ponència ideològica era, sobretot, necessari, però també una mostra de valentia i una aposta arriscada (l'ortodoxia fusteriana ja veieu com ha tret les ungles de seguida) que de segur obtindrà els seus fruits si el conjunt dels militants, simpatitzants i amics del Bloc treballem de valent i ens fem a la idea (com jo amb això de tornar al gimnàs i als estudis) de que este, i no altre, és el camí per convertir-nos en el Partit, amb majúscules, dels valencians.

Bona nit!

dimecres, 7 de gener de 2009

Primera entrada

És difícil trobar les paraules perfectes per encetar un nou camí en comú en forma de blog. De fet, un dels meus grans defectes, i la meua primera confessió a qui tinga a bé llegir-me, és que sóc incapaç de pronunciar les paraules correctes en moments claus. Defecte que, per sort, cada vegada més vaig intentant solucionar però que és un tret característic més de la meua personalitat o, millor dit, de les meues personalitats.

Doble personalitat? No crec, en tot cas seria múltiple personalitat. Realment el que em passa és que sóc un incomformista i, amb quasi 22 anys, vull fer de tot en esta vida. Això comporta tindre diverses "personalitats", i aprendre dia a dia a moure's en diferents ambients: des de la meua intimitat amb la meua xica o els amics, fins la cadira de clarinet solista a la banda del meu poble, passant per les graderies de l'estadi del meu club o les reunions de l'Executiva Local del Bloc, etc. Això fa que una de les frases que més m'han repetit és "xè, Jose, hui estàs molt serio". Sol passar-me amb la gent que sols coneix una de les meues personalitats (generalment la més dionisiaca).

Tot açò és una introducció del que voldria que fóra el meu bloc, el cau d'este rabosot enamorat de la seua ciutat i el seu País, però també dels plaers del cos i l'ànima. Un punt on deixar els meus pensaments i compartir-los amb tot aquell que vulga perdre uns minuts de sa vida llegint-me. Com he dit a l'inici d'esta primera entrada, encetem un camí en comú, car sense receptor no es produïx la comunicació, i l'escriptor no és res sense els seus lectors.

Haguera volgut que la primera entrada fóra més productiva i amb més qualitat literària, però les hores que són i la poca experiència en este terreny no m'han deixat. En tot cas, voldria agraïr-li a Agustí, de Benidorm (i Onil...) per ser la principal font d'inspiració que he tingut a l'hora de decidir-me a obrir este espai i perquè, de segur, ho continuarà sent per molt de temps.


Salut i País!