Inici il.lusionant

Diuen que els inicis sempre són il.lusionants, tot i que per a mi no sempre ho han sigut. No obstant això, ara per ara puc dir que sí, que tinc per davant una temporada que il.lusiona i que afronte amb molt d'optimisme, que ja tocava!


Anem per parts. Al partit, al BLOC, comencem un curs polític molt intens. Ho fem amb molta il.lusió, moltes ganes, molts projectes, i la mirada posada en les eleccions de 2011 en les que el col.lectiu d'Alzira té el repte de consolidar en vots tot el treball realitzat durant esta legislatura, que ha sigut moltíssim. Creixerem, i ho farem comptant amb tota la gent farta de l'esgotament del PP i la seua majoria absoluta, i d'un PSOE que no és oposició ni en Alzira ni en el País Valencià. Tenim un Compromís per Alzira i per la nostra gent, pels nostres barris, pels nostres músics, pels nostres joves i, en resum, per la qualitat de vida dels veïns. Es nota al carrer i es notarà a les urnes. Estic convençut. Em jugue un sopar si no és així. Aneu pensant on convidar-me.

Amb la banda també comencem, després d'un mes d'agost de descans merescut. La millor banda del món té objectius concrets i immediats. Queden menys de tres messos per al Certamen d'Altea i ja ens estem posant les piles amb les obres que anem a tocar. En concret, l'obra lliure, que no és gens fàcil. Com diu el meu company Xavi Pérez, hi ha solistes que fumen en pipa. I els que no són solistes també. Jo ja m'he reservat un temps dins de les meues sessions d'estudi per al Certamen. M'ho agafe molt seriosament i amb molta il.lussió, perquè pense que representar musicalment a la meua ciutat és un orgull i una responsabilitat molt gran. Alzira ho mereix.


Política, música... què em queda? Ah, clar. El futbol, com no. Enguany he pujat de categoria. Sí, ara som aficionats de 2a B. La nostra UD ha fet un equip nou de trinca, conservant molt poques peces de l'equip que va superar al Jerez CF en la final de l'eliminatòria d'ascens. A diferència de la darrera temporada a la categoria de bronze, enguany la cosa pinta molt bé. L'Alzira vol i sap jugar a futbol, i això és molt important i els aficionats ja ho estem agraïnt. Malauradament en futbol jugar bé no sempre significa sumar punts. Estic segur que no patirem. Sols falta que la piloteta vullga entrar. Ho farà? Jo crec que sí.

La que sí que va voler entrar va ser la del València anit, i ho va fer en quatre ocasions en la porteria del Bursaspor. Algú s'enrecorda de Villa i Silva? Jo no. Este València il.lusiona, i molt.

Sigueu humanament artistes...

Ja fa uns anys, quan era un "manyaco" amb el monyo repentinat, ratlla al costat, ulleretes de cul de got i més bé calladet i responsable, vaig rebre una felicitació de nadal que al cap dels anys ha esdevingut un referent en la meua manera de viure la música i la vida. Va ser Fede, el meu mestre -ara amic- de tota la vida, aquell que m'ha ensenyat tot allò que sé com a músic i com artista, el que junt amb el butlletí de notes de desembre em va adjuntar una nota, manuscrita, amb una cita del mestre Palau:

"Sigueu humanament artistes, perquè la lluita professional no vos destruïsca, sinó que vos unisca en l'amor cap a un mateix ideal: la música".

Possiblement en l'època del mestre Palau també existirien les misèries personals i les frustracions professionals que existeixen hui en dia -i que existiran por los siglos de los siglos...- i va voler deixar un missatge als que hem vingut després per tal que els músics siguem, abans que res, persones.

Enguany tinc l'honor de comptar amb la confiança, l'estima i la devoció dels meus uelets del CEAM. El curs anterior vaig ser professor de cor d'este centre públic, substituint per maternitat a l'anterior professora. A juny se'm va acabar el contracte i, en teoria, la meua tasca havia finalitzat. Haviem fet un concert de fi de curs molt bo, amb molt bona acollida per part del públic, i jo donava per finalitzat el meu treball al front dels iaios.

Durant l'estiu vaig estar preparant a Bernat, un tenor que d'ací uns anys estic segur que serà un dels referents musicals de la nostra ciutat -i possiblement del nostre País-, per a les proves d'accés a les Ensenyances Professionals de música (el "Grau Mitjà" de tota la vida). Després de messos de treball diari, l'esforç va obtindre la seua recompensa i Bernat va traure un 10 redó en la prova teòrica. Possiblement ha sigut l'alumne més complicat, però també he tingut altres que també han aprovat les proves d'accés després de no aprovar cap examen durant el cur. Els nanos li posen interés i de seguida ho pillen.

Setembre em va sorprendre amb bones notícies. Per una banda, els iaios -com ja he dit- han confiat en mi i enguany tornaré a ser el seu professor de cor, ara ja fixe. Per altra banda en la Societat Musical del meu poble han confiat també en mi i seré el professor de clarinet de huit xiquetes. Per a un xic que s'ha fet com a músic i com a persona dins d'una entitat com la SMAlzira és un orgull transmetre totes eixes experiències apreses a les noves generacions de músics que van eixint en la meua casa, la meua Soci. Estic convençut que, si en un futur alguna d'estes xiquetes arriba a ser una gran artista, disfrutaré més amb els seus èxits que si fóren meus.

Com sempre, apareixen les misèries i les frustracions. És una cosa que està ahí. Ja me les he trobat, me les trobe, i me les trobaré perquè el món de la música està ple de gent boníssima, persones meravelloses i grans ARTISTES, amb majúscules, però també està ple de gent que no veu l'instrument com un mitjà per a expressar sentiments sinó per a demostrar la seua superioritat. I eixa gent, quan no aconsegueix el seu objectiu (ser millor que ningú) es frustra i apareixen les esmentades misèries.

Hi ha molta gent, moltíssima, que hauria d'aprendre del mestre Palau. La música, com totes les arts, és més que la combinació del so amb el temps, és moltíssim més. La música és allò que ens permet posar-li color a la vida. Tots els colors de l'univers es poden expressar per mitjà de la música. Totes les sensacions, sentiments, intencions, valors i pensaments es poden manifestar per mitjà de la música. La música és allò que li dóna sentit a la vida. El món sense música no és món. No hi ha vida sense música, no hi ha res sense música.

La música és tot. Tot és música.

Eixir de l'armari

No penseu mal, redéu! No vaig a donar-li eixe disgust a la pobra Jessy, però és que estos darrers dies estic eixint de l'armari en molts aspectes, tant en el polític, com en l'esportiu (he perdut la paciència amb Robert, definitivament), i sobretot en el personal/professional.

En primer lloc vos reproduïsc, per a fer-me un poc de propaganda (...), la nota de premsa del Bloc Jove d'Alzira al respecte de la necessitat d'obrir un debat públic en la ciutadania alzirenya sobre una possible nova ubicació de les festes patronals:


El BLOC JOVE proposa un debat públic per trobar una ubicació alternativa on celebrar les festes d'Alzira

Amb la important inversió que es farà en la construcció del nou camp de futbol 11 de gespa artificial en el Camp d’Esports Venècia, considerem des del BLOC JOVE que és convenient canviar de lloc la celebració dels concerts de les festes de Sant Bernat per tal de no fer malbé la nova instal·lació.

A més a més, Alzira necessita un espai on puguen celebrar-se els mencionats concerts o alguns actes fallers com les paelles així com la resta de actes i festes que se celebren durant tot l’any a la ciutat. D’aquesta manera tant els veïns i veines d’Alzira com les persones que ens visiten gaudirien totalment de les mateixes.

Per això cal obrir un debat públic amb participació ciutadana per a la creació d’un espai públic que siga una alternativa al Camp d’Esports Venècia per a la celebració de les festes de Sant Bernat en particular i altres actes que s’organitzen al llarg de tot l’any en general. Així, coneixent i valorant què és el que opinen els ciutadans d’Alzira i quines són les seues inquietuds i idees al respecte, es podria arribar a un posterior consens de totes les forces polítiques per fer realitat allò que el poble demande.

José Beteta i Martínez
Secretari BLOC JOVE Alzira


http://elseisdoble.blogia.com/2009/020906-el-bloc-jove-proposa-un-debat-public-per-trobar-una-ubicacio-alternativa-on-cele.php



Les festes patronals, per als lectors de fora d'Alzira, es celebren a l'antic camp de futbol de la ciutat, el Camp d'Esports de Venècia, per cert una barriada preciosa on tenim nosaltres la seu. A hores d'ara l'utilitza quasi exclusivament l'escola de futbol base de la UD Alzira. Una de les reclamacions històriques de l'escola és la instal.lació de gespa artificial a l'estadi. Som la vergonya de la comarca, però els nostres polítics encara tenen la barra de dir que som un referent a nivell d'instal.lacions esportives. Per suposat, som un referent del que no s'ha de fer... però d'això ja parlaré un altre dia. El cas és que una vegada més l'alcaldessa s'ha compromés a que les obres es duran a terme abans d'abril, amb la qual cosa els concerts de les festes de Sant Bernat al juliol faran malbé la nova superfície sinó busquem solucions. És per això que proposem que siga la ciutadania i no un partit polític qui trie esta nova ubicació, o les possibles solucions al tema de la gespa artificial.

Propostes d'este tipus són les que ens han de mostrar a la ciutadania com a una oposició constructiva (no confondre amb nul.la oposició, que d'això alguns saben molt) i com al que som, un partit fet pel i per al Poble, a més d'enfortir la democràcia i la participació ciutadana (que d'això altres en saben ben poc).


Per altra banda, ahir va ser la presentació de la nova Executiva Local del col.lectiu d'Alzira, amb el meu amic Josep Marzo al capdavant. Mentre no li isca la vena cheguevariana és un tio amb els peus a terra i el cap en el puesto. Ho sent, vaig fer tard! No sabia que els periodistes serien tan puntuals. Vaig arribar corrent i vaig ocupar el meu seient, mentre Carles Aranda parlava. De seguida em va presentar, em va plantar els tres micros davant i, acabat d'arribar, em va dir "home, almenys presenta't". Encerrona, eh Carles? Vaig eixir del pas com vaig poder. Crec que em va vindre bé que fóra tot tan de repent perquè no vaig tindre temps ni de posar-me nerviós. Simplement els vaig donar la benvinguda i les gràcies per assistir, em vaig presentar i vaig explicar quan i per qué havia entrat a formar part del Bloc, i vaig recalcar la necessitat d'aglutinar tota eixa joventut amb inquietuds valencianistes del nostre poble en el Bloc Jove d'Alzira i treballar en la defensa dels valors valencianistes, progressistes i ecologistes. Crec que per a ser la primera vegada no va estar gens malament (aplausos).


Del partit del diumenge no vull ni parlar, perquè m'encenc, i més ara que arriben falles. Sols dir que fa falta molta més implicació per part de jugadors i entrenador. Bo, de l'entrenador ni parle. Robert, mante, bonico, rei... fes el favor i ves-te'n. I quan parle d'eixir de l'armari em referisc a que fins ara no havia demanat la seua dimissió en públic, però açò clama al cel!


I en l'aspecte personal i professional... ahir un bon company i amic de la banda em va obrir els ulls i em va dir una frase que ressumix tot: "tu tens molt clar el que vols, però no tens collons per a fer-ho...". I és cert. Fa quatre anys ja m'ho vaig plantejar, però no vaig tindre el que s'ha de tindre per a afrontar-ho. Ara, amb quatre anys "perduts", és el moment de fer un pas enrere per continuar avant. A vegades, com dic, és preferible baixar un graó de l'escala per, a continuació, pujar de dos en dos, encara que amb això tombes les il.lusions i les esperances que molta gent ha dipositat en tu. La meua vida l'he de viure jo, i jo sóc qui m'he de traure les castanyes del foc. Per molt que alguna gent (que sé que m'estima i dessitja de tot cor el millor per a mi) se senta decebuda, és la meua vida i he de prendre la millor decissió possible.

Fa quatre anys no ho vaig fer. Si no ho faig ara, després serà massa tard.


Per cert, ja tinc assignada una parella lingüística en el Voluntariat pel Valencià. Li diuen Ana, i és euskalduna. Espere estar a l'altura i ajudar-la a integrar-se millor en el nostre País Valencià.

Qua, Qua!

Qua, Qua! los dos patitos, que diuen. Hui és un dia normal per a la resta de la humanitat. El carrer es plena de gent anant d'un lloc a un altre, uns amb presses, altres no tant. Uns treballen, altres estudien, altres es dediquen a fer les compres de la setmana, que hui és dilluns. Vaja, un dia normal, com qualsevol altre.

No obstant això, per a tu és un dia diferent. Et sents una miqueta especial: és el teu dia. Hui sents que el món et deu una felicitació, un missatge al mòbil o uns quants estirons d'orelles. Sents que hui és l'inici d'una nova época i et sents una miqueta trist per totes eixes coses que han passat i intuïxes que no tornaran a passar. Segurament, ja mai tornaràs a entrar a classe i vore una gran felicitació a la pissarra i un sobre amb una emotiva carta al teu pupitre, ni t'alçaràs de bon de matí amb la bústia d'entrada del mòbil plena de missatges de text. Ara s'estila el tuenti i el facebook, d'ací uns anys... quí sap? Pel moment enguany ja no ha hagut celebració amb els amics, encara que el dissabte eixírem quatre amics i es pot dir que no va estar gens malament (y paro de contar...).

Com deia, sents que comença una nova época i et marques uns objectius, uns propòsits que has de complir durant este any que hui comença. En el meu cas, hui no l'he pogut complir. Comencem malament! He passat a per Jessy a primera hora del matí i ens n'hem anat a La Murta a fer un poc d'esport, un poc de senderisme dominguero, però no ens han permés el pas perquè estem en alerta per forts vents. No passa res, hem anat a fer esport a l'Amadeus, i a més a més esport valencià. Esmorçar és, junt a la pilota i la paella dels diumenges, un dels esports nacionals valencians. I si es practica dissabte o diumenge es convertix en tot un ritual en el que no poden faltar una botella de bon vi i una partideta de truc acompanyada del whisky, el conyac i/o la casalleta de rigor. Això sí que és deixar-se la pell al terreny de joc!

Malgrat tot, sempre hi ha gent que t'alegra el dia i l'existència, i entre elles, amb permís de Jessy, es troben els meus amics Marta i Aleix. La primera no em sorprén (bo, sempre troba la manera de fer-ho, però no em sorpén que em sorprenga), però el segon, Aleix, és com el fill pròdig, aquell qui va marxar de casa però quan torna el reps amb els braços oberts. Fa anys érem ungla i carn, però després de l'institut els estudis ens separaren, i ara tinc poquetes notícies d'ell. Per això, alçar-me amb un missatge seu per a mi significa molt i ha fet que afronte el dia amb una altra mentalitat, molt més optimista.

Crec, sincerament, que hui s'enceta una nova etapa. Esta setmana, si no passa res, començaré a dirigir un cor de persones majors i, possiblement, també seré el seu professor d'anglés. Són nous projectes, sense deixar de banda els estudis. Com hui és un dilluns normal, tinc la veu tocada del partit del diumenge i esta vesprada torne a tindre classe de clarinet, així que quan acabe d'escriure estes línies em posaré a estudiar, com cada dilluns.


Estic segur que Agus no tindrà cap de problema en que li haja agafat prestat el títol i la foto que encapçalen esta entrada, i que ell va utilitzar fa unes setmanes. Per cert, felicitats al meu cosinet, el Brian, que hui també és el seu aniversari, deu anyets.


Bon dilluns!

Pon una "carabassa" en tu vida

Sembla que últimament les carabasses estan molt presents en la meua vida, i no sempre per allò que jo voldria. Comencem per les coses bones? No, millor per les meues desgràcies carabasseres, i així finalitze jo d'escriure i vosaltres de llegir amb un bon somriure.

Hi ha gent que vol viure en la marginalitat, en el no per tota resposta, en la negació de la realitat, en els anys 60 i 70, en un món d'odi i de prejudicis que els impedix (o simplement no volen) vore el País Valencià tal com és... en resum, hi ha gent molt carabassa, i que conste que ho dic amb tot el carinyo del món, perquè sé que s'estimen el País tant com jo. Tot açò ho vinc a dir després de les pol.lèmiques sorgides (entre d'altres llocs) al blog d'Enric Morera on tota la carabassor clamava contra el .val, les "renúncies" al pack Fuster, la deriva centrista del Bloc i tot això al que ens tenen acostumats. Per resposta no puc més que dir que jo no he corregut davant dels grissos, i amb això ho dic tot. A buen entendedor...

El diumenge, un mes després, vaig anar a vore la meua UD al Suñer. Primer els penyistes de la Sapo Gol tinguérem un dinar d'escalfament (...) previ al partit que va fer que nosaltres acomplirem el nostre treball a la perfecció. Qui no ho va fer va ser l'àrbitre ni el senyor Robert i, com sempre, ens n'anàrem a casa amb un empat... carabasses per a Robert! Després, Jessy i jo anàrem al poble dels carabassots, Guadassuar, a passetjar i vore el porrat.

Tota la vida he pogut estar orgullós de no dur-li als meus pares una carabassa de regal per Nadal, ni tampoc a juny. Tota la vida fins que vaig arribar a l'institut i allí les carabasses arribaven una rere l'altra. Mai he sigut mal estudiant, però he tingut un defecte molt gran: sóc un malfaener. Per sort, ho anava aprovant tot poc a poc. Ara, al Conservatori les coses no em van com jo voldria i segurament tornaré a dur eixe producte de la terra a casa quan acabe el curs. Reconec que he de posar-me les piles si vull que açò vaja endavant i posar un poc de trellat i sentit comú en la meua vida.

Això mateix és el que estan fent els meus amics, estudiar. I això també és el que els impedirà el dissabte eixir a celebrar les meues vint-i-dos carabasses. Una llàstima. Recorde de ben menut eixos aniversaris al Bar Alzira i a la Gallera, on acudien tots els meus amiguets de la infància. Ja de més major, sempre tindré a la memòria el meu 20 aniversari, que vaig celebrar al vell Sapo amb tot el que això comporta (per als que hagen conegut eixe bar...). Sens dubte el millor que recorde. Rellegint estes línies me'n adone que estic utilitzant una retòrica típica d'una persona de major edat, però són les paraules que m'ixen quan pense que d'ací uns dies, amb tan sols 22 anys, ja no podré celebrar un aniversari com toca amb la meua gent perquè tots tenim complicacions i obligacions. Serà que ens fem majors?

Però tot no poden ser males notícies. El carabassa és el color dels valencians i, espere, del canvi dins del Bloc. És el color que ens ajudarà a identificar un País amb el seu Partit. És el color del missatge de reconciliació i unió entre aquells que ens sentim valencians per damunt de tot i, inclús, per a mi també és a partir d'ara el color de l'esperança (amb permís dels verderos de Castelló, hehe).

Amb carabassa es fa la coca de carabassa que és una de les poques coses que pot fer-me feliç a l'instant, i també els bunyols, tan valencians i tan típics per falles (encara que reconec que no m'agraden...).

Carabasses són les que els ciutadans i ciutadanes d'Alzira li donaran a la senyora Elena Bastidas el 2011. Estic segur que els alzirenys es cansaran prompte de les mentides i els escàndols de la nostra alcaldessa, com el que els darrers dies va avançar el diari El País. Un altre cas d'incompliment de la legislació que, de nou, ens costarà diners de la butxaca als alzirenys però que serà profitós si la Justícia furga un poc més i trau a la llum els motius (econòmics, tal vegada?) pels quals esta dona va permetre abocar merda al nostre riu Xúquer.

Perquè som diferents

Sóc fill de castellans. No ho amague, al contrari. Estic ben orgullós dels meus origens i les meues arrels, com també ho estic de ser d'una família de treballadors, llauradors, pastors, gent sencilla que ha lluitat sempre per un futur millor. Per això hagueren d'emigrar. No crec que fóra gens agradable, per a uns adolescents, el fet d'haver d'anar a treballar com a jornalers a Andalucía (com ells deien quan anaven a collir olives a terres de Jaen) ni tampoc a França, lluny de la seua família i els seus origens. No tingueren massa temps per a estudiar. Ma mare caminava kilòmetres tots els dies per anar a l'escola, l'edifici que veieu a la imatge. Mai els va faltar un plat a la taula, per sort. Les dues famílies, les de mon pare i ma mare, eren privilegiades dins del món que els va tocar viure. Vivien en cortijos de no més de 50 o 100 habitants, cadascun dels quals, diseminats per la gran extensió del terme municipal, pertanyien a les distintes partides que comformaven (i comformen), junt al nucli urbà principal, la localitat de Nerpio. Com ja he dit, no passaren grans penalitats. El meu iaio per part de pare va ser l'alcalde de la seua partida i, a més, mestre d'escola. Més d'una vegada he sentit de gent d'allà dir "aún recuerdo las hostias del Tío Benito!". També tenia a sa casa l'únic telèfon de la contornada. Vaja, que dins del mal, no es podien queixar. La família de ma mare, més nombrosa, vivia a altra partida. Tenien terres i ramat, que era l'únic que donava beneficis per aquella zona. Era gent d'esquerres.

Però arribaren els anys 60 i 70 i la gent va començar a emigrar, ja definitivament. De fet, hui en dia tinc cosins valencians, catalans, mallorquins, murcians, andalusos, etc... Ma tia va arribar ací, a Alzira, als anys 60, a una població que era un dels referents del País Valencià, sobretot per l'enorme extensió de tarongers que propiciava la creació de llocs de treball per als hómens als camps i per a les dones als magatzems, com també per la incipient indústria que s'anava creant de la mà del ja desaparegut Luis Suñer. Ma mare la va acompanyar i, anys després, una vegada casats, s'instal.là junt a mon pare a un barri nou, poblat majoritàriament pels inmigrants castellans de l'época.

Era una altra terra, un altre País. Els nadius que es trobaren els meus pares quan arribaren no parlaven la mateixa llengua que ells, sinó una altra que ells anomenaven valencià. Veieren que, quan arribaven les festes, la gent treia als balcons altres banderes, paregudes a eixes espanyoles que ells utilitzaven allà a Castella, però amb més barres roges i grogues. En Nadal ja no s'escoltaven els aguilandos, propis de la seua terra, i descobriren dolços nous com els pastissets de moniato. Dies després, observaven com la gent del poble reunia caixons i els cremava a la Plaza del Caudillo en el dia de San Antón, que ací deien Sant Antoni del porquet. Passades eixes dates, cada cap de setmana els sorprenia el soroll dels masclets, petardos per a ells. Ma mare els té por encara, i duu quasi 40 anys ací. S'acostaven les falles. Centenars de persones eixien al carrer vestint una indumentària que no havien vist mai, amb uns curiosos monyos les dones, amb brusó i espardenyes (alpargatas o esparteñas deien ells) els hómens, quan encara no s'estilava això de vestir-se amb saragüells a les nostres festes. Plantaven uns monuments als carrers, fets de cartró, que acabaven cremant dies després. !Qué raros estos valencianos! pensarien. Ma mare no comprenia com feien castillos durant el día, ja que (i encara ho diu) los castillos lucen más por la noche, durante el día no se ven. Ma mare no comprenia que allò que feien no eren castells, sinó mascletaes. Alguns inmigrants castellans o andalusos participaren de la festa i es feren fallers, o bé es feien festers del barri o creaven associacions culturals pròpies, com la Casa de Castilla-La Mancha. Ells preferiren no fer-ho, el que no vol dir que no es relacionaren amb gent autòctona o de la seua terra. De seguida féren amics, amb els quals segurament descobriren plats com la paella, l'arròs al forn, l'arròs caldós, l'arròs a banda, la fideuà, l'arròs negre... plats que hui en dia entren dins del menú típic de ma casa, junt amb altres d'origen castellà com les migues o el gaspatxo manxeg.

El clima era més suau. A l'hivern no nevava, tret de contadíssimes excepcions, i a l'estiu feia una calor que, unida a la humitat de la Ribera, es convertia en un patiment que sols es calmava amb els gelats d'Avidesa o anant a la platja. Ells el mar sols l'havien vist a les revistes, i ací el teniem al costat. Després, arribava una època de pluges curtes però intenses. S'acostumaren, malauradament, a vore el riu pel seu carrer. Bonica era València, però no podia ser perfecta.

I la música? Mon pare era músic. Tocava la guitarra, el llaüt i el requinto (paregut al que ací diem guitarró). Encara hui, de tant en tant, agafa la guitarra i toca alguna malaguenya. Ací també hi havien rondalles i colles, que també tocaven malaguenyes, jotes i fandangos. Però les cantaven en valencià. No obstant això, descobriren instruments nous. Una espècie de flauta que anava acompanyada per un xiquet tocant un tamboret. Era la dolçaina, acompanyada pel tabalet. En sa vida ho havien vist. Tampoc havien vist en sa vida una terra amb tanta cultura de banda. No hi havia acte a Alzira que no comptara amb la presència de la banda de música, la jove Societat Musical. Un dia es van trobar mig poble a la Plaça del Regne, amb pancartes, eufòrics. La banda simfònica de la Societat Musical d'Alzira havia tornat triomfant del certamen internacional de bandes civils de Kerkrade, a Holanda. Per aquella època, els concerts de la banda de música s'anunciaven pels carrers amb megàfons instal.lats a un cotxe que recorria la ciutat. El Gran Teatre es plenava. Els meus pares no havien conegut una terra amb tanta quantitat de músics i d'afició per la música. Seria que estaven, realment, en un altre País?

Efectivament, per a mi és un altra cultura, un poble amb una històra diferent, una manera de ser, de viure la vida, completament distinta... un altre País: el meu País Valencià, com diria Pep Gimeno. Malauradament, este País ha viscut molts segles d'ocupació política i cultural. I la culpa és nostra i de ningú més. Ens hem deixat colonitzar, i hem assimilat com a nostra la cultura i la llengua dels castellans. No la dels castellans que vingueren a treballar i guanyar-se el pa de cada dia, sinó la d'aquells que entraren per Almansa imposant-nos lleis i cultura.

Este és, per sort i per desgràcia, el nostre País. Comprendre la realitat, adaptar-nos a ella, i intentar canviar-la des de dins és una tasca que tots els que ens estimem esta terra hem de realitzar si volem recuperar la dignitat que el nostre País es va deixar arravassar.