9 d'octubre, festa i reivindicació

El 9 d’octubre de 1238, el rei En Jaume acompanyat per les seues tropes va entrar a la ciutat de València, on el nou Bisbe va consagrar la mesquita major com a Catedral i va celebrar la primera missa d'agraïment. Naixia així el Regne de València, que iniciava el seu camí com a estat independent dins de la cultura occidental.

Prompte el vell regne valencià assoliria gran esplendor i es convertiria en un referent cultural, polític i social del sud d'Europa. Cultural perquè el valencià, la llengua que ens arribà amb Jaume I, fou la primera a Europa en tindre un Segle d'Or amb personalitats tan importants en la història de la literatura com Ausiàs March o Joanot Martorell. Polític, perquè durant anys fórem l'estat més pròsper i potent de la Corona d'Aragó, tot un en clau estratègic a la Mediterrània. I social, perquè la influència valenciana es deixà sentir arreu d'Europa en aspectes com l'arquitectura, la literatura, la música, etc.

I així podríem estar hores i hores parlant de la nostra història com a Poble, però de res serviria si això no ens fa reflexionar:

Amb el Decret de Nova Planta (1707) perdérem les nostres lleis, el nostre autogovern, i amb ell tot allò que ens va fer ser grans en segles anteriors. Hui, amb l'autogovern parcialment recuperat amb l'Estatut d'Autonomia, i amb el reconeixement, de nou, de la condició de Nacionalitat, ens trobem encara a anys llum del que fórem.

Ens trobem amb un Govern Valencià que menysprea la cultura valenciana, el món de les societats musicals i les bandes de música, l'educació en valencià, el doblatge al valencià, i que ha fet de Canal 9 una cadena castellanitzada que cau en picat en índex d'audiència.

Ens trobem amb una Generalitat Valenciana endeutada, esguitada per casos de corrupció, que intenta tapar les seues vergonyes amb grans esdeveniments que lluny de solucionar la greu crisi econòmica que patim ens fa assolir nivells d'atur superiors a la mitjana espanyola.

Ens trobem amb un Govern Espanyol que menysprea als valencians en inversió pública, que no prioritza el Corredor Mediterrani per tal que les nostres empreses siguen competitives a Europa i que vol convertir-nos en el femer d'Espanya.

Els valencians estem per baix de la mitjana espanyola en termes de riquesa (PIB), i així i tot gràcies a la política econòmica d'Aznar i Zapatero som una de les autonomies que més aporta a les arques públiques i que, per contra, menys reb. És a dir, cada valencià aporta a l'Estat 1000 euros a l'any més del que Madrid inverteix després en la nostra terra. Feu els comptes a casa. Alguns parlen de “solidaritat”. Jo més bé diria que es tracta d'un expoli fiscal en tota regla. Així i tot, PP i PSOE voten en contra a les Corts de reclamar el deute històric. Voten en contra de la butxaca dels valencians.

El 9 d'Octubre és una data molt especial per als valencians, però que ha de servir per anar més enllà de la Mocadorà, la baixada de la Senyera i el sentir-se per un dia el més valencià del món. El 9 d'Octubre ens ha de fer reflexionar, recordar tot allò que el rei En Jaume ens va deixar i hui hem perdut, i caminar junts decididament cap a la defensa dels interessos culturals, socials, polítics i econòmics del Poble Valencià.

Cent anys d'Himne Valencià*

“Primers anys de vida del Segle XX. València és el Cap i Casal d’un antic Regne, ara convertit en tres províncies les quals cada vegada més es donen l’esquena l’una a l’altra. És un bon moment per a realitzar una Exposició que ajude a cohesionar la regió i ser l’enveja del país”. Tal volta açò seria el que va pensar Tomàs Trénor, president de l’Ateneu Mercantil de València, quan va decidir posar en marxa l’Exposició Regional de 1909. Havia de ser una gran exposició, que exportara el nom de València i la seua regió a tot l’Estat i a la resta del món. Es necessitaven infraestructures, i allò va propiciar la creació d’un nou barri a la Ciutat de València, “Exposició”, situat passant la barrera històrica que havia suposat fins a l’època el riu Túria. Es necessitaven recolzaments institucionals, i fins i tot el Rei hi va donar suport a l’esdeveniment. Però allò que realment sempre ha perdurat i perdurarà al llarg de la història no és ni més ni menys que la música...


L’Exposició havia de tindre un himne, una composició musical que li atorgara prestigi i li donara eixe toc d’immortalitat que sols la música pot concedir. Llavors va ser on la figura de Josep Serrano, el mestre de Sueca, apareix en esta història. Serrano era, per aquell temps, el compositor valencià més important del panorama musical i un dels més importants a nivell estatal. Ningú millor que ell per a dur a terme aquella tasca. A l’Estat Espanyol les avantguardes musicals encara no tenien el pes que posseïen a altres zones del continent i el romanticisme encara era l’estil que impregnava les composicions de l’época. Un romanticisme que, quan a cada regió utilitzava les melodies populars d’aquelles terres, va passar a anomenar-se “nacionalisme” dins de la història de la música. A l’Estat Espanyol va sorgir un nacionalisme musical fonamentat en temàtiques castisses i melodies castellanes i andaluses, que tenia la seua màxima expressió en la sarsuela. No obstant això, a altres parts de l’Estat sorgiren altres intents de nacionalismes musicals i a la nostra terra en particular tinguérem un dels més prolífics. Compositors valencians com el Mestre Giner o Josep Serrano foren els màxims exponents d’esta corrent musical autòctona i l’Himne de l’Exposició podem dir que és la peça que més rellevància ha tingut al llarg de la història, per la seua bellesa musical i, com no, perquè a hores d’ara és l’Himne Oficial de la nostra terra.

L’Himne de l’Exposició no havia de ser una peça musical concebuda per a ser interpretada sols amb instruments musicals, sinó que havia de ser també cantada pel Poble i, per tant, va ser encomanada la tasca de crear-hi una lletra acord amb la importància de l’esdeveniment a un dels poetes més significatius de l’època de la Renaixença: Teodor Llorente. No obstant això, Llorente no va poder acomplir el seu encàrrec per diversos motius, com el fet de viure ell a València i Serrano a Madrid i, entre d’altres obstacles més, la poca experiència del poeta per a escriure a “monstruo”. El “monstruo” era una tècnica utilitzada pels compositors per a donar les pautes als poetes per poder posar-li lletra a les seues composicions. El músic escrivia qualsevol frase amb o sense sentit, a on allò important era el nombre de síl.labes i l’accentuació de les mateixes, i el poeta escrivia els seus versos tenint en compte eixes pautes. Per exemple, el compositor escriuria “Jo tínc una casa bláva” i el poeta, basant-se en el nombre de síl.labes i la seua accentuació, podria inventar-se alguna cosa pareguda a “Estíc molt enamoráda”. Calia buscar, llavors, una altra persona per a eixe important encàrrec i que estiguera acostumada a eixa tècnica del “monstruo”. L’elegit va ser el poeta valencianista Maximilià Thous (aquell que anys després seria firmant de les Normes de Castelló) que ja havia treballat eixa mateixa tècnica amb Serrano i que, a més a més, residia a Madrid. El resultat va ser una lletra composada en castellà, amb la referència a Espanya al primer vers, i amb un aire un tant folklòric però que intentava fer una descripció de les terres valencianes, ja que de seguida advertiren Serrano i Thous que la seua obra anava a esdevindre un cant del i per al Poble Valencià, més enllà de la tasca original que els va ser encomanada. Estes circumstàncies van fer que la lletra fóra criticada pels blasquistes i pels primers nacionalistes valencians. De fet, resulta un tant incomprensible que un poeta amb inquietuds valencianistes fóra el responsable d’aquella lletra i, a dia de hui, encara hi ha qui critica a Thous per tot açò, segurament sense saber el context en el qual se succeïren els fets. Tot té la seua explicació. La lletra va ser composada en castellà, segurament, pel context en el que se situaven els autors: el poc de temps del qual disposaven, el “monstruo”, la projecció de l’Exposició a nivell estatal i, com no, la castellanització pròpia de l’època. La referència a Espanya al primer vers va ser imperatiu del propi Serrano, que anys després va reconéixer en una entrevista al diari La Voz Valenciana haver donat instruccions a Thous per a introduir la paraula “Espanya” al primer vers ja que era l’únic que demanava als seus col.laboradors quan li encomanaven la composició d’un himne, i així ho havia fet amb Valencia Canta i La canción del soldado. Finalment, l’ambient folklòric que impregnava la lletra de Thous no era sinó el resultat d’haver basat la seua composició en versos de Teodor Llorente, el qual admirava. Segurament, Thous va pensar que havia de respectar l’estil de Llorente, al ser ell inicialment l’encarregat de posar-li lletra a les notes de Serrano.

L’obra resultant va ser estrenada durant la celebració de l’Exposició Regional amb la presència del rei Alfons XIII que va quedar meravellat per aquelles notes musicals i va demanar la repetició de la mateixa. Prompte aquell himne va assolir fama entre la població i anys després, en 1925, va ser declarat Himne Regional Valencià pels ajuntament de Castelló de la Plana, València i Alacant. Algunes de les queixes vessades sobre l’Himne van ser les referides a la llengua de la seua composició, fins el punt que el propi Teodor Llorente va recomanar en un article d’opinió que es traduïren els versos al valencià. Va ser el mateix Maximilià Thous qui va fer cas de les exigències de bona part de la societat valenciana i va redactar la lletra en la nostra llengua tal qual la coneguem avui en dia. El ja declarat Himne Regional va viure la monarquia d’Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la dictadura franquista (una època en la que el valencià no gaudia precisament de la protecció del Règim i els valencianistes havien de conformar-se en cantar la lletra en la nostra llengua i no en castellà com a únic mode de “protesta”), la Transició a la democràcia i finalment, en 1984, va ser declarat Himne Oficial de la Comunitat Valenciana per la Generalitat Valenciana per mitjà de la coneguda Llei de Símbols.


Fins ací la història oficial del nostre Himne que enguany fa cent anys de vida. No obstant això, hi ha més que contar i, al meu parer, encara queda el més important d’estos paràgrafs. Com ja s’ha apuntat, l’Himne va rebre crítiques des de diversos sectors, no sols per la lletra sinó també per la música, que alguns compositors consideraven ancorada en el passat i molt conservadora en uns anys on les avantguardes començaven a fer-se un lloc en el panorama musical. Tanmateix, el que realment ha sigut objecte de les majors crítiques ha sigut la seua lletra i, en conseqüència, no tardaren en aparéixer altres composicions que intentaven ocupar el lloc de les melodies de Serrano com a Himne dels valencians. Així sorgiren, per exemple, el Cant de Redempció (o de Lluita), de Maximilià Thous Llorenç (fill del col.laborador de Serrano) que animava als valencians a unir-se contra els “lladres, botxins i tirans” o, ja a la Transició, la Muixeranga d’Algemesí que va suposar l’intent de recuperar una melodia tradicional valenciana com a himne valencià. També altres simplement es dedicaren a canviar el vers inicial, ofrenant-li les glòries al Regne en lloc de fer-ho a Espanya.

Els alzirenys cobrem certa importància en la història del nostre Himne en el moment en que el 1955 la Junta Local Fallera de la nostra ciutat publica un tríptic anomenat Alcira canta on apareixen dues versions de la lletra de l’Himne. Una d’elles, l’oficial, en castellà i amb el títol “Himno Regional”. L’altra, en valencià, amb el títol “Himne Valencià” i amb una lletra alternativa que, com a únic canvi i avançant-se als seus temps, reconeixia el caràcter de nacionalitat que a hores d’ara ens atorga el nostre Estatut d’Autonomia i, al mateix temps, eliminava la referència a Espanya al primer vers canviant-la per “Tots baix els plecs de la nostra Senyera”. A l’època de la Transició, esta lletra alternativa era repartida en forma de pamflets volants pels carrers dels pobles i ciutats de la nostra terra, i diversos partits, associacions culturals, i ciutadans d’a peu la feren seua. Sobre l’origen d’estos versos publicats a Alzira s’ha dit molt, com per exemple que són els originals que va escriure Maximilià Thous, que són una adaptació posterior seua, inclús algú ha apuntat que podria ser obra del mateix Enric Valor. Tanmateix, el que pareix més raonable és pensar que es tracta de l’obra “innocent” d’algun membre de Junta Local que, allà pel 1955, va aconseguir burlar la censura franquista publicant una lletra que no parlava d’Espanya sinó de la nostra Senyera.


Com a alzirenys, hem de ser conscients de la importància que tenim en la història del nostre Himne cent anys després de la seua composició i, en un acte d’afirmació localista, estimar i donar a conéixer la lletra publicada a la nostra ciutat per a que la gent, lliurement, puga triar amb quins versos es troba més còmode, ofrenant noves glòries a Espanya o, per contra, restant orgullosos tots baix els plecs de la nostra Senyera.

Jose Beteta i Martínez

*Article publicat al llibret de la falla Avinguda Josep Pau d'Alzira en febrer de 2009.

Himne Valencià

Tots baix els plecs de la nostra Senyera,

junts i a una veu, germans vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen,

càntics d'amor, himnes de pau!

¡Pas a la Nació

que avança en marxa triomfal!

Per a Tu la vega envia

la riquesa que atresora,

i és la veu de l'aigua càntic d'alegria

acordat al ritme de guitarra mora.

Paladins de l'Art t'ofrenen

ses victòries gegantines,

i als peus, Sultana, tons jardins estenen

un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades

els paradisos de les riberes,

pengen les arracades

baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada

i en potentíssim, vibrant ressò,

notes de nostra albada

canten les glòries de la Nació.

Valencians: en peu alcem-se

que nostra veu

la llum salude

d'un Sol novell.

Tots baix els plecs de la nostra Senyera,

junts i a una veu, germans vingau.
¡Ja en el taller i en el camp remoregen,

càntics d'amor, himnes de pau!

¡Flamege en l'aire

nostra Senyera!
¡Glòria a la Pàtria!

¡Visca València!

¡VISCA! ¡VISCA! ¡VISCA!

Este és l'article que m'han publicat al llibret de la meua falla, Avgda Josep Pau. Com podeu comprovar he intentat utilitzar un llenguatge adequat a la gent a la que va destinada, és a dir, fallers, familiars i amics de fallers, gent normal en general que possiblement mai han sentit parlar d'una versió alternativa al "per a ofrenar". Hem de fer pedagogia en este tipus de temes, i explicar les coses de manera que la gent ens comprenga. Així, poc a poc però amb pas ferm, tal vegada canviem les coses i fem este País un poc més valencià i més lliure.

Perquè som diferents

Sóc fill de castellans. No ho amague, al contrari. Estic ben orgullós dels meus origens i les meues arrels, com també ho estic de ser d'una família de treballadors, llauradors, pastors, gent sencilla que ha lluitat sempre per un futur millor. Per això hagueren d'emigrar. No crec que fóra gens agradable, per a uns adolescents, el fet d'haver d'anar a treballar com a jornalers a Andalucía (com ells deien quan anaven a collir olives a terres de Jaen) ni tampoc a França, lluny de la seua família i els seus origens. No tingueren massa temps per a estudiar. Ma mare caminava kilòmetres tots els dies per anar a l'escola, l'edifici que veieu a la imatge. Mai els va faltar un plat a la taula, per sort. Les dues famílies, les de mon pare i ma mare, eren privilegiades dins del món que els va tocar viure. Vivien en cortijos de no més de 50 o 100 habitants, cadascun dels quals, diseminats per la gran extensió del terme municipal, pertanyien a les distintes partides que comformaven (i comformen), junt al nucli urbà principal, la localitat de Nerpio. Com ja he dit, no passaren grans penalitats. El meu iaio per part de pare va ser l'alcalde de la seua partida i, a més, mestre d'escola. Més d'una vegada he sentit de gent d'allà dir "aún recuerdo las hostias del Tío Benito!". També tenia a sa casa l'únic telèfon de la contornada. Vaja, que dins del mal, no es podien queixar. La família de ma mare, més nombrosa, vivia a altra partida. Tenien terres i ramat, que era l'únic que donava beneficis per aquella zona. Era gent d'esquerres.

Però arribaren els anys 60 i 70 i la gent va començar a emigrar, ja definitivament. De fet, hui en dia tinc cosins valencians, catalans, mallorquins, murcians, andalusos, etc... Ma tia va arribar ací, a Alzira, als anys 60, a una població que era un dels referents del País Valencià, sobretot per l'enorme extensió de tarongers que propiciava la creació de llocs de treball per als hómens als camps i per a les dones als magatzems, com també per la incipient indústria que s'anava creant de la mà del ja desaparegut Luis Suñer. Ma mare la va acompanyar i, anys després, una vegada casats, s'instal.là junt a mon pare a un barri nou, poblat majoritàriament pels inmigrants castellans de l'época.

Era una altra terra, un altre País. Els nadius que es trobaren els meus pares quan arribaren no parlaven la mateixa llengua que ells, sinó una altra que ells anomenaven valencià. Veieren que, quan arribaven les festes, la gent treia als balcons altres banderes, paregudes a eixes espanyoles que ells utilitzaven allà a Castella, però amb més barres roges i grogues. En Nadal ja no s'escoltaven els aguilandos, propis de la seua terra, i descobriren dolços nous com els pastissets de moniato. Dies després, observaven com la gent del poble reunia caixons i els cremava a la Plaza del Caudillo en el dia de San Antón, que ací deien Sant Antoni del porquet. Passades eixes dates, cada cap de setmana els sorprenia el soroll dels masclets, petardos per a ells. Ma mare els té por encara, i duu quasi 40 anys ací. S'acostaven les falles. Centenars de persones eixien al carrer vestint una indumentària que no havien vist mai, amb uns curiosos monyos les dones, amb brusó i espardenyes (alpargatas o esparteñas deien ells) els hómens, quan encara no s'estilava això de vestir-se amb saragüells a les nostres festes. Plantaven uns monuments als carrers, fets de cartró, que acabaven cremant dies després. !Qué raros estos valencianos! pensarien. Ma mare no comprenia com feien castillos durant el día, ja que (i encara ho diu) los castillos lucen más por la noche, durante el día no se ven. Ma mare no comprenia que allò que feien no eren castells, sinó mascletaes. Alguns inmigrants castellans o andalusos participaren de la festa i es feren fallers, o bé es feien festers del barri o creaven associacions culturals pròpies, com la Casa de Castilla-La Mancha. Ells preferiren no fer-ho, el que no vol dir que no es relacionaren amb gent autòctona o de la seua terra. De seguida féren amics, amb els quals segurament descobriren plats com la paella, l'arròs al forn, l'arròs caldós, l'arròs a banda, la fideuà, l'arròs negre... plats que hui en dia entren dins del menú típic de ma casa, junt amb altres d'origen castellà com les migues o el gaspatxo manxeg.

El clima era més suau. A l'hivern no nevava, tret de contadíssimes excepcions, i a l'estiu feia una calor que, unida a la humitat de la Ribera, es convertia en un patiment que sols es calmava amb els gelats d'Avidesa o anant a la platja. Ells el mar sols l'havien vist a les revistes, i ací el teniem al costat. Després, arribava una època de pluges curtes però intenses. S'acostumaren, malauradament, a vore el riu pel seu carrer. Bonica era València, però no podia ser perfecta.

I la música? Mon pare era músic. Tocava la guitarra, el llaüt i el requinto (paregut al que ací diem guitarró). Encara hui, de tant en tant, agafa la guitarra i toca alguna malaguenya. Ací també hi havien rondalles i colles, que també tocaven malaguenyes, jotes i fandangos. Però les cantaven en valencià. No obstant això, descobriren instruments nous. Una espècie de flauta que anava acompanyada per un xiquet tocant un tamboret. Era la dolçaina, acompanyada pel tabalet. En sa vida ho havien vist. Tampoc havien vist en sa vida una terra amb tanta cultura de banda. No hi havia acte a Alzira que no comptara amb la presència de la banda de música, la jove Societat Musical. Un dia es van trobar mig poble a la Plaça del Regne, amb pancartes, eufòrics. La banda simfònica de la Societat Musical d'Alzira havia tornat triomfant del certamen internacional de bandes civils de Kerkrade, a Holanda. Per aquella època, els concerts de la banda de música s'anunciaven pels carrers amb megàfons instal.lats a un cotxe que recorria la ciutat. El Gran Teatre es plenava. Els meus pares no havien conegut una terra amb tanta quantitat de músics i d'afició per la música. Seria que estaven, realment, en un altre País?

Efectivament, per a mi és un altra cultura, un poble amb una històra diferent, una manera de ser, de viure la vida, completament distinta... un altre País: el meu País Valencià, com diria Pep Gimeno. Malauradament, este País ha viscut molts segles d'ocupació política i cultural. I la culpa és nostra i de ningú més. Ens hem deixat colonitzar, i hem assimilat com a nostra la cultura i la llengua dels castellans. No la dels castellans que vingueren a treballar i guanyar-se el pa de cada dia, sinó la d'aquells que entraren per Almansa imposant-nos lleis i cultura.

Este és, per sort i per desgràcia, el nostre País. Comprendre la realitat, adaptar-nos a ella, i intentar canviar-la des de dins és una tasca que tots els que ens estimem esta terra hem de realitzar si volem recuperar la dignitat que el nostre País es va deixar arravassar.