Què farà Bastidas amb un milió d'euros?

Després de llegir l'últim Butlletí de Informació Municipal, des del BLOC estem sorpresos perquè el govern municipal del PP diu que el centre sociocultural construït a Tulell “encara no té un ús definit”. El centre sociocultural està finançat integrament pel PLAN E del 2010, i ha costat 997.379,60 €. No entenem que un edifici que costa més de 165 milions de pessetes, s’haja construït sense saber quin ús se li va a donar; a més, l’edifici està construïnt-se dins dels terrenys cedits a la Universitat Catòlica pel govern municipal del PP. En setembre del 2010 al plenari des del BLOC preguntarem a la Sra. Bastidas sobre l’ús del centre socioeducatiu, i l’Alcaldessa contestà amb evasives i va dir que “en el seu moment se sabrà qui ho utilitzarà i en quines condicions”. Després d’esta resposta, a la web de l’arquitecte que ha dissenyat este edifici es deia “Ampliación de la UCV de Alzira”. Per tant, publicàrem una nota de premsa denunciant esta situació i el mateix dia a la pàgina web de l’autor es canvià el nom per “Ampliación de la UCV + Centro sociocultural”. El BLOC proposà que, com que l’edifici és per a tots els ciutadans alzirenys, no es cedira a una empresa privada com és la UCV i que, en canvi, s’utilitze com a un Casal Jove per a tots els joves alzirenys on es pogueren organitzar jornades, conferències, cinema a preu reduït, obres de teatre o reunions de les associacions, així com per altres activitats durant les nits dels caps de setmana dirigides especialment als joves alzirenys. D'altra banda, hem sabut que el cap de servei de Planejament i Gestió Urbanística d’Alzira entre els anys 2004-2007, José Vicente Morote Sarrión, estava al capdavant en matèria urbanística a l’Ajuntament d’Alzira. Al 2007 demanà una excedència i, actualment, és degà de la Facultat de dret de la UCV i professor de la mateixa. No obstant això, l’any 2009 resultà adjudicatari d’un contracte de l’Ajuntament d’Alzira per “assistència i assessorament jurídic general en assumptes de competència de l’alcaldia i de la regidoria d’activitat urbanística”, relació que ja s’ha acabat. Per tant, des del BLOC-Compromís per Alzira demanem a l’alcaldessa que faça un aclariment al respecte. No hi havia un conflicte d`interessos del senyor Morote com a responsable en matèria urbanística municipal i posteriorment com a membre del Consell de Govern de la Universitat Catòlica? Quan es signà el Conveni de cessió d’uns terrenys a la UCV, el senyor Morote defensà els interessos de l’Ajuntament o de la UCV? És compatible assessorar a l’Ajuntament en temes urbanístics i simultàniament treballar per a una empresa beneficiària per la cessió de terrenys que fa l’Ajuntament d'Alzira? La Sra. Bastidas deu d’explicar estes i altres qüestions perquè si es confirmen les nostres sospites i pretén entregar a una empresa privada, com és la Universitat Catòlica, un edifici que pertany a tots alzirenys per a benefici d’uns pocs, els ciutadans alzirenys tenen el dret a saber-ho. Tampoc entenem que una universitat pública que està en Alzira, com la UNED, tinga unes instal·lacions de fa 50 anys i que una entitat privada tinga unes instal·lacions noves de trinca amb els diners de tots. En este assumpte i altres l’alcaldessa deu de donar la cara i respondre, no pot continuar donant evasives, evitant el tema i amagar l`ús que vol donar-li a este edifici perquè venen eleccions municipals. L’opacitat ha sigut una característica dels últims anys de gestió municipal de Bastidas i és necessària la transparència i les respostes perquè els alzirenys tenim dret a saber abans de les eleccions a qui i en quines condicions va a cedir Bastidas l’edifici sociocultural que pertany als alzirenys. El BLOC–Compromís per Alzira ha presentat la seua proposta de Casal Jove per a tots els joves alzirenys, però a més tenim un compromís amb la transparència i la decència política, creiem que a Alzira cal una regeneració democràtica, i amb BLOC- Compromís per Alzira és possible.

La Ciutat de la Música d'Alzira: un projecte realista i de futur

Sempre és profitós arribar a acords entre partits de diferents tendències, i més quan es tracta de sumar esforços per una bona causa, com ara consensuar una postura comuna per aconseguir el tan desitjat Auditori d’Alzira. La reunió del darrer dijous va ser positiva perquè arribàrem a un acord de mínims, uns fonaments sobre els quals cadascú de nosaltres desenvolupar el seu projecte, i positiva també pel fet de demostrar que quan ens ho proposem som capaços de deixar a banda les disputes entre nosaltres i intentar construir un futur millor per a la nostra societat.

Toca explicar el nostre projecte, un projecte gran però realista, de futur però d’execució immediata, adaptat a les necessitats actuals però sense tancar-nos cap porta: La Ciutat de la Música. I és que l’aposta del BLOC – Compromís per Alzira per la música va més enllà de l’Auditori. De fet considerem que en matèria d’instal·lacions musicals no és, ara mateix, la infraestructura més necessària, almenys no tant com una nova seu de l’escola de música. Anem per parts. La Ciutat de la Música que proposem, lògicament, haurà de tindre les seues fases d’execució. Considerem que la prioritat en estos moments és una nova seu per a l’escola d’educands de la Societat Musical. És fonamental perquè una ciutat que presumix de músics no pot permetre’s que els seus xiquets no tinguen suficient espai físic on desenvolupar l’ensenyament musical en condicions. La cessió d’uns terrenys municipals junt amb la recerca del finançament necessari tant per l’administració pública com per la iniciativa privada són els primers passos. S’han de fer i es poden fer ja, si hi ha voluntat política.

Anem més enllà, i com a segona fase, i sense cost per als ciutadans alzirenys, l’Ajuntament d’Alzira ha de fer les gestions necessàries davant la Conselleria d’Educació per tal que pose en marxa un Conservatori públic a la nostra ciutat. Motius hi han de sobra. Entre la Vall d’Albaida (Ontinyent) i l’àrea metropolitana de València (Catarroja), tan sols hi ha un Conservatori públic (Cullera) per a una població d’al voltant de mig milió d’habitants. Des del BLOC – Compromís per Alzira apostem per la cessió de terrenys municipals per a la construcció del futur Conservatori públic d’Alzira.

I l’Auditori? Cobertes les necessitats en matèria educativa musical de la ciutat d’Alzira, serà llavors quan l’Auditori siga realment prioritari. Un auditori que siga útil a Alzira i a la Ribera, que siga multifuncional i puga albergar altre tipus d’esdeveniments, que siga la peça central de tot un entramat musical i cultural que nosaltres anomenem Ciutat de la Música i que ha de convertir a Alzira en un referent en l’àmbit cultural valencià.

I tot això qui ho paga? Rebutgem la idea d’endeutar més encara l’Ajuntament. No podem ofegar més l’economia alzirenya. L’equip de govern ha deixat escapar dos Plans E, un Pla Confianza i el Pla d’Infraestructures Culturals 2011-2017 de la Generalitat. Han preferit utilitzar eixos diners en fer-li un regal a la Universitat Catòlica. Qüestió de prioritats. Nosaltres apostem per buscar la implicació i col·laboració de les administracions comarcal, provincial, autonòmica i estatal en este projecte necessari per a Alzira i la Ribera. I apostem també per el disseny d’espais comuns entre els diferents edificis per a estalviar costos de gestió, així com per dotar-los de continguts culturals de rellevància.

Al BLOC – Compromís per Alzira tenim ben clar que apostar per la indústria cultural és apostar per crear llocs de treball, per la formació dels xiquets i joves d’Alzira i la comarca i per un futur millor per a la nostra ciutat.

Inici il.lusionant

Diuen que els inicis sempre són il.lusionants, tot i que per a mi no sempre ho han sigut. No obstant això, ara per ara puc dir que sí, que tinc per davant una temporada que il.lusiona i que afronte amb molt d'optimisme, que ja tocava!


Anem per parts. Al partit, al BLOC, comencem un curs polític molt intens. Ho fem amb molta il.lusió, moltes ganes, molts projectes, i la mirada posada en les eleccions de 2011 en les que el col.lectiu d'Alzira té el repte de consolidar en vots tot el treball realitzat durant esta legislatura, que ha sigut moltíssim. Creixerem, i ho farem comptant amb tota la gent farta de l'esgotament del PP i la seua majoria absoluta, i d'un PSOE que no és oposició ni en Alzira ni en el País Valencià. Tenim un Compromís per Alzira i per la nostra gent, pels nostres barris, pels nostres músics, pels nostres joves i, en resum, per la qualitat de vida dels veïns. Es nota al carrer i es notarà a les urnes. Estic convençut. Em jugue un sopar si no és així. Aneu pensant on convidar-me.

Amb la banda també comencem, després d'un mes d'agost de descans merescut. La millor banda del món té objectius concrets i immediats. Queden menys de tres messos per al Certamen d'Altea i ja ens estem posant les piles amb les obres que anem a tocar. En concret, l'obra lliure, que no és gens fàcil. Com diu el meu company Xavi Pérez, hi ha solistes que fumen en pipa. I els que no són solistes també. Jo ja m'he reservat un temps dins de les meues sessions d'estudi per al Certamen. M'ho agafe molt seriosament i amb molta il.lussió, perquè pense que representar musicalment a la meua ciutat és un orgull i una responsabilitat molt gran. Alzira ho mereix.


Política, música... què em queda? Ah, clar. El futbol, com no. Enguany he pujat de categoria. Sí, ara som aficionats de 2a B. La nostra UD ha fet un equip nou de trinca, conservant molt poques peces de l'equip que va superar al Jerez CF en la final de l'eliminatòria d'ascens. A diferència de la darrera temporada a la categoria de bronze, enguany la cosa pinta molt bé. L'Alzira vol i sap jugar a futbol, i això és molt important i els aficionats ja ho estem agraïnt. Malauradament en futbol jugar bé no sempre significa sumar punts. Estic segur que no patirem. Sols falta que la piloteta vullga entrar. Ho farà? Jo crec que sí.

La que sí que va voler entrar va ser la del València anit, i ho va fer en quatre ocasions en la porteria del Bursaspor. Algú s'enrecorda de Villa i Silva? Jo no. Este València il.lusiona, i molt.

Basauri podria ser Alzira

Muy buenas. El que escribe estas líneas tiene por nombre Joseba Urrutia, ciudadano vasco natural de Basauri, una localidad de poco más de 40.000 habitantes cercana a Bilbao. De profundas convicciones demócratas, siempre he creído en la libertad, en todos los sentidos. Pronto me interesé en la política y empecé a militar en el Partido Popular de mi localidad. Soy vasco, decididamente vasco y consciente de la personalidad propia que tenemos como pueblo dentro del contexto de la nación española y no me avergüenzo de pensar lo que pienso.

Cuando entré en política, fruto de mis ideales demócratas, era un tanto ingenuo y llegué a creer que podría defender mis ideas, tan válidas como las que más, con total libertad sin que viera peligrar mi integridad física ni la de mis compañeros. Pensaba que los ataques de los violentos no alcanzarían mi ciudad, que era muy difícil que pudiera llegar a afectarme la violencia terrorista. ¡Pobre ingenuo!

Hace dos años colocaron una bomba en la sede del PP. Afortunadamente no llegó a explotar. Sólo fue un susto, tanto para los militantes populares como para los vecinos de las viviendas contiguas. Meses después, nos reventaron las ventanas de la sede con piedras. Afortunadamente a esas horas no había nadie en el edificio y no lamentamos daños humanos. Desgraciadamente los sufrimos algún tiempo más tarde. Una concejal popular de un pueblo vecino recibió una pedrada durante una manifestación que le produjo una brecha junto a la ceja. Por centímetros nuestra compañera se salvó de perder un ojo... o la vida.

Nuestras sedes son atacadas continuamente por los enemigos de la democracia: hemos contabilizado alrededor de 300 agresiones contra militantes y sedes de sindicatos, partidos y organizaciones no abertzales en los últimos meses, que van desde pintadas, amenazas en internet, agresiones físicas, sedes quemadas, etc. Una de las últimas agresiones que más de cerca me afectaba fue la sufrida por un joven administrador de un conocido portal web afín a los ideales del PP, que fue agredido en la puerta de su casa de Bilbao por una quincena de encapuchados que le amenazaron de muerte si no abandonaba su tarea informática. El joven iba acompañado por una amiga que también fue agredida mientras los energúmenos le gritaban “guarra” y “putita españolita”.

Desde hace un tiempo, en Basauri aparecen con especial virulencia los conocidos como “muros de la vergüenza”, es decir, pintadas que enaltecen la violencia contra aquellos que no pensamos como ellos. Desde el PP local se condenó la aparición de estas pintadas, muchas de las cuales estaban cerca de centros educativos, y se pidió que fueran borradas y que se realizaran actuaciones con los más jóvenes para prevenir futuros intolerantes. Ante la falta de reacción por parte de las autoridades, los miembros de Nuevas Generaciones decidimos borrarlas a plena luz del día. La Ertzaintza nos prohibió borrarlas si no les presentábamos la autorización de los dueños de la pared donde se encontraban las pintadas. Finalmente conseguimos dicho permiso y pudimos borrarlas. Días más tarde, y como reacción, nuestra sede fue atacada con pintadas amenazantes del tipo “Españoles no. Os vais a quemar”.

La última de las agresiones la padecí en mis propias carnes. Días antes de la Aste Nagusia de Bilbao, la Semana Grande, el consistorio bilbaíno celebraba su tradicional acto cívico de homenaje a la Ikurriña y a la personalidad vasca. Un acto que desde la Transición ha perdido su carácter popular, de homenaje de todos los vascos hacia su tierra y su bandera, y ha sido apropiado por el nacionalismo vasco. En este sentido, el PP ha tenido parte de culpa porque en su día decidió mantenerse al margen de dicha muestra de fervor vasquista por no estar de acuerdo con las connotaciones nacionalistas del acto y por no sentirse identificado por las consignas que allí se pregonaban. No obstante, en el seno del partido ha habido siempre sectores que apostaban por recuperar dicho acto de homenaje al País Vasco. Los militantes del PP somos tan vascos como los del PNV o Eusko Alkartasuna y tenemos, por tanto, el mismo derecho a manifestar nuestro sentimiento como cualquier otro vasco.

Este año, por suerte, el PP de Bilbao decidió convocar a sus militantes a acudir con pancarta propia a dicho acto institucional. La noticia fue muy bien acogida por muchos compañeros de otras ciudades que confirmaron su presencia. No tardaron en llegar las amenazas por parte de conocidos grupos violentos que responsabilizaron a Basagoiti, líder del PP vasco, de cualquier incidente que pudiera ocurrir. Dichos elementos animaban a recibir “con patadas y puñetazos” a cualquier españolista que osara acudir al homenaje. Basagoiti denunció las amenazas y pidió protección policial durante la jornada reivindicativa. Desde el Departamento de Interior del Gobierno Vasco se nos aseguró que la Ertaintza velaría por la seguridad de los militantes populares.

Nada más llegar, el poco menos de un centenar de valientes del PP que decidimos acudir, fuimos recibidos con una lluvia de huevos llenos de pintura por parte de un grupo de violentos. Hasta ese momento la Ertaintza no nos había acompañado. Estábamos solos ante lo que sabíamos que iba a ser una agresión con límites insospechados. Antes de que apareciera la Ertzaintza, los violentos nos insultaron, empujaron, propinaron patadas y nos quitaron las banderas de nuestro partido, impidiéndonos finalmente incorporarnos a la marcha de homenaje a la enseña vasca. La Ertzaintza apareció justo para evitar un linchamiento. Cumplieron con su trabajo, pero llegaron tarde y en un número escaso. Dos de nuestros representantes en el parlamento vasco acudieron para con su intervención procurar que la Ertzaintza se esmerara en el cumplimiento de su misión. Los violentos nos siguieron por las calles de Bilbao, acorralándonos. Oí los gritos de los jóvenes radicales: “¡Urrutia, jódete!”. Me conocían y apuntaban directamente hacia mí. No hubo detenciones. Días después se jactaban públicamente en sus foros de internet de las agresiones cometidas.

Esta es una muestra de la falta de libertad que vivimos la minoría popular en el País Vasco. Por suerte la acción de los cuerpos de seguridad contra esta gente es contundente. Cada semana hay nuevos avances en la lucha contra el terrorismo. Los partidos y asociaciones afines son ilegalizadas y sus cabecillas encarcelados. Aun así, no se puede hablar de libertad en Euskadi. En este momento me juego mi integridad física escribiendo estas líneas. Indignante... ¿verdad?

Per sort, Urrutia és un personatge de ficció

Per sort, Joseba Urrutia és tan sols un personatge de ficció que ha servit per a que molts de vosaltres ara mateix vos sentiu més demòcrates que mai, més partidaris de la llibertat d’expressió i més convençuts de que els valencians no patim la mateixa situació que els bascos. Vos equivoqueu.

Joseba Urrutia és Jose Beteta, no és del PP sinó del BLOC i no és de Basauri sinó d’Alzira. Els fets relatats per Joseba són fets reals patits en primera persona. Fa dos anys la bomba en la seu nacional, les continues agressions a les nostres seus, les agressions físiques a companys, la impunitat amb la que actuen els grups d’extrema dreta en el País Valencià... tot és verídic. Els murs de la vergonya els tenim en la nostra ciutat, on han proliferat les pintades nazis. L’agressió a l’administrador del portal valencianisme.com va ocórrer el darrer 8 d’octubre, vespra del dia dels valencians. La pedrada a una regidora nostra va ocórrer a Gandia. L’agredida va ser Maite Peiró, regidora valencianista de l’Alqueria de la Comtessa. No hi va haver detinguts.

La fictícia marxa d’homenatge a la Ikurriña és la Processó Cívica del 9 d'octubre, a la qual un centenar de militants i simpatitzants del BLOC voliem acudir com veniem fent els últims anys. Els agressors en este cas sí que tenen nom i cognoms, i les entitats i partits feixistes agressors també. No poguérem participar. Ens reberen amb ous de pintura, espentes, insults, patades, sense que hi haguera cap detingut.

La diferència entre Joseba i un servidor és que, mentre totes les agressions patides per ell van ser portada dels mitjans de comunicació autonòmics i estatals, les nostres agressions queden en l’oblit. No hi han detencions, No s'aplica la llei de partits. No s’investiga. Es permeten manifestacions racistes i xenòfobes d’estos grups. Com pot ser que una organització terrorista amb dècades d’història com ETA patisca detencions cada dos o tres setmanes, i els grups d’extrema dreta valencians actuen amb total impunitat? O els nazis són molt espavilats i els etarres molt ignorants, o les forces de seguretat no estan fent tot el que poden per a combatre la violència feixista en la nostra terra. PP i PSOE són responsables directes d’estes agressions per no posar els mitjans necessaris per a evitar-ho.

Basauri podria ser Alzira. Malauradament, no ho és.

Joves en crisi: la nostra veu també compta

Publicat en Las Provincias el 2-5-09

A sovint els joves sentim dir als nostres pares que ells amb la nostra edat ja estaven criant fills i pagant hipoteques, i ho solen fer a mode de reprimenda com si pensaren que ser jove en l'actualitat fóra com un passeig en barca per l'Albufera.

Lluny de voler llevar mèrits als nostres progenitors, l'actual situació dels joves valencians no és la millor de les possibles: la crisi duu ja a les seues esquenes 50.000 joves aturats (som la segona autonomia en índex de desocupació jove) i afecta sobretot als universitaris que hauran d'incorporar-se en esta difícil situació al mercat laboral, als estudiants de secundària que no compten amb un sistema educatiu digne (la prova és el 40% de xics i xiques que no finalitzen l'ESO) i que no estaran preparats en un futur per a la inserció laboral, els joves treballadors de la construcció, sectors tradicionals i sector serveis que veuen perillar els seus llocs de treball, els joves inmigrants, les parelles joves que tenen ara més dificultats que mai per a iniciar una vida en comú, els joves homosexuals, els joves de l'àmbit rural que no compten amb una xarxa de transports que els connecte amb les zones on treballen o estudien i, sobretot, les dones que estan veient com els diferents "plans anti-crisi" sols beneficien a sectors tradicionalment "masculins".

No, pare, ser jove en el segle XXI no és gens fàcil, però si volem que se'ns tinga en compte haurem de ser responsables i mostrar als majors que pot ser ens falte experiència en la vida però de segur ens sobra espenta i per això volem contribuïr amb les nostres aportacions a eixir endavant d'esta situació econòmica que tant ens afecta.

Quasi ningú s'atrevix a negar que l'actual crisi és conseqüència de l'esclat de la bambolla inmobiliària. És innegable que en aquelles autonomies, com la nostra, on se li ha donat un pes sobredimensionat a la construcció i on gran part de la indústria ha girat al voltant d'este sector, la crisi s'ha notat molt més. Davant esta situació, els governs de Zapatero i Camps no han dubtat en llançar operacions de maquillatge com els malanomenats "Pla ZP" i "Pla Camps" destinades a crear (o millor dit, mantindre) llocs de treball relacionats amb el sector de la construcció, i que són possitius a curt termini però insuficients a la llarga.

Per això cal un canvi en el model econòmic, cal apostar fermament per l'economia productiva que no faça malbé el nostre entorn i pels sectors més tradicionals.

Hem de fer una aposta pel comerç local (un bon exemple el tenim en Oliva), les PIME's, els joves emprenedors i els joves agricultors per tal que no abandonen els seus cultius i continuen amb la seua producció. Hem d'apostar pel cooperativisme (Consum, Caixa Popular, etc) tradicional al nostre País, on es socialitzen els beneficis i no les pèrdues com succeïx quan l'Administració ix al rescat d'una gran empresa.

Hem d'apostar per l'educació pública i de qualitat per a formar joves que estiguen preparats en un futur per a competir en el mercat laboral, promoure plans d'inserció laboral als futurs titulats universitaris i millorar les beques d'investigació per a evitar la "fuga de cervells" a altres autonomies.

Hem de situar la nostra terra en Europa, i en este sentit hem d'apostar fermament pel corredor mediterrani que ens ha d'enllaçar amb la resta de països europeus, una ruta històrica d'exportació cap a Europa de productes valencians i que els diferents governs centrals han obviat i no consideren prioritària. En este sentit també seria positiu l'alliberament de l'AP-7 i, a nivell intern, la millora del sistema de rodalies per a aconseguir una millor vertebració del nostre País.

En definitiva, hem de ser conscients que som la segona autonomia amb més desocupació jove de l'Estat amb més atur d'Europa. És a dir, estem a la cua dels qui van a la cua i d'ahí tan sols ens traurà un canvi profund en la nostra mentalitat.

Pot ser hauriem de tornar als valors que han caracteritzat des de sempre als valencians: l'esforç i la constància, i no l'ingeni per a fer-se ric de la manera més ràpida i, a sovint, poc ètica perquè això ja hem vist on ens ha conduït. Ah, i del finançament, si voleu, ja en parlem un altre dia...

Eixir de l'armari

No penseu mal, redéu! No vaig a donar-li eixe disgust a la pobra Jessy, però és que estos darrers dies estic eixint de l'armari en molts aspectes, tant en el polític, com en l'esportiu (he perdut la paciència amb Robert, definitivament), i sobretot en el personal/professional.

En primer lloc vos reproduïsc, per a fer-me un poc de propaganda (...), la nota de premsa del Bloc Jove d'Alzira al respecte de la necessitat d'obrir un debat públic en la ciutadania alzirenya sobre una possible nova ubicació de les festes patronals:


El BLOC JOVE proposa un debat públic per trobar una ubicació alternativa on celebrar les festes d'Alzira

Amb la important inversió que es farà en la construcció del nou camp de futbol 11 de gespa artificial en el Camp d’Esports Venècia, considerem des del BLOC JOVE que és convenient canviar de lloc la celebració dels concerts de les festes de Sant Bernat per tal de no fer malbé la nova instal·lació.

A més a més, Alzira necessita un espai on puguen celebrar-se els mencionats concerts o alguns actes fallers com les paelles així com la resta de actes i festes que se celebren durant tot l’any a la ciutat. D’aquesta manera tant els veïns i veines d’Alzira com les persones que ens visiten gaudirien totalment de les mateixes.

Per això cal obrir un debat públic amb participació ciutadana per a la creació d’un espai públic que siga una alternativa al Camp d’Esports Venècia per a la celebració de les festes de Sant Bernat en particular i altres actes que s’organitzen al llarg de tot l’any en general. Així, coneixent i valorant què és el que opinen els ciutadans d’Alzira i quines són les seues inquietuds i idees al respecte, es podria arribar a un posterior consens de totes les forces polítiques per fer realitat allò que el poble demande.

José Beteta i Martínez
Secretari BLOC JOVE Alzira


http://elseisdoble.blogia.com/2009/020906-el-bloc-jove-proposa-un-debat-public-per-trobar-una-ubicacio-alternativa-on-cele.php



Les festes patronals, per als lectors de fora d'Alzira, es celebren a l'antic camp de futbol de la ciutat, el Camp d'Esports de Venècia, per cert una barriada preciosa on tenim nosaltres la seu. A hores d'ara l'utilitza quasi exclusivament l'escola de futbol base de la UD Alzira. Una de les reclamacions històriques de l'escola és la instal.lació de gespa artificial a l'estadi. Som la vergonya de la comarca, però els nostres polítics encara tenen la barra de dir que som un referent a nivell d'instal.lacions esportives. Per suposat, som un referent del que no s'ha de fer... però d'això ja parlaré un altre dia. El cas és que una vegada més l'alcaldessa s'ha compromés a que les obres es duran a terme abans d'abril, amb la qual cosa els concerts de les festes de Sant Bernat al juliol faran malbé la nova superfície sinó busquem solucions. És per això que proposem que siga la ciutadania i no un partit polític qui trie esta nova ubicació, o les possibles solucions al tema de la gespa artificial.

Propostes d'este tipus són les que ens han de mostrar a la ciutadania com a una oposició constructiva (no confondre amb nul.la oposició, que d'això alguns saben molt) i com al que som, un partit fet pel i per al Poble, a més d'enfortir la democràcia i la participació ciutadana (que d'això altres en saben ben poc).


Per altra banda, ahir va ser la presentació de la nova Executiva Local del col.lectiu d'Alzira, amb el meu amic Josep Marzo al capdavant. Mentre no li isca la vena cheguevariana és un tio amb els peus a terra i el cap en el puesto. Ho sent, vaig fer tard! No sabia que els periodistes serien tan puntuals. Vaig arribar corrent i vaig ocupar el meu seient, mentre Carles Aranda parlava. De seguida em va presentar, em va plantar els tres micros davant i, acabat d'arribar, em va dir "home, almenys presenta't". Encerrona, eh Carles? Vaig eixir del pas com vaig poder. Crec que em va vindre bé que fóra tot tan de repent perquè no vaig tindre temps ni de posar-me nerviós. Simplement els vaig donar la benvinguda i les gràcies per assistir, em vaig presentar i vaig explicar quan i per qué havia entrat a formar part del Bloc, i vaig recalcar la necessitat d'aglutinar tota eixa joventut amb inquietuds valencianistes del nostre poble en el Bloc Jove d'Alzira i treballar en la defensa dels valors valencianistes, progressistes i ecologistes. Crec que per a ser la primera vegada no va estar gens malament (aplausos).


Del partit del diumenge no vull ni parlar, perquè m'encenc, i més ara que arriben falles. Sols dir que fa falta molta més implicació per part de jugadors i entrenador. Bo, de l'entrenador ni parle. Robert, mante, bonico, rei... fes el favor i ves-te'n. I quan parle d'eixir de l'armari em referisc a que fins ara no havia demanat la seua dimissió en públic, però açò clama al cel!


I en l'aspecte personal i professional... ahir un bon company i amic de la banda em va obrir els ulls i em va dir una frase que ressumix tot: "tu tens molt clar el que vols, però no tens collons per a fer-ho...". I és cert. Fa quatre anys ja m'ho vaig plantejar, però no vaig tindre el que s'ha de tindre per a afrontar-ho. Ara, amb quatre anys "perduts", és el moment de fer un pas enrere per continuar avant. A vegades, com dic, és preferible baixar un graó de l'escala per, a continuació, pujar de dos en dos, encara que amb això tombes les il.lusions i les esperances que molta gent ha dipositat en tu. La meua vida l'he de viure jo, i jo sóc qui m'he de traure les castanyes del foc. Per molt que alguna gent (que sé que m'estima i dessitja de tot cor el millor per a mi) se senta decebuda, és la meua vida i he de prendre la millor decissió possible.

Fa quatre anys no ho vaig fer. Si no ho faig ara, després serà massa tard.


Per cert, ja tinc assignada una parella lingüística en el Voluntariat pel Valencià. Li diuen Ana, i és euskalduna. Espere estar a l'altura i ajudar-la a integrar-se millor en el nostre País Valencià.

Pon una "carabassa" en tu vida

Sembla que últimament les carabasses estan molt presents en la meua vida, i no sempre per allò que jo voldria. Comencem per les coses bones? No, millor per les meues desgràcies carabasseres, i així finalitze jo d'escriure i vosaltres de llegir amb un bon somriure.

Hi ha gent que vol viure en la marginalitat, en el no per tota resposta, en la negació de la realitat, en els anys 60 i 70, en un món d'odi i de prejudicis que els impedix (o simplement no volen) vore el País Valencià tal com és... en resum, hi ha gent molt carabassa, i que conste que ho dic amb tot el carinyo del món, perquè sé que s'estimen el País tant com jo. Tot açò ho vinc a dir després de les pol.lèmiques sorgides (entre d'altres llocs) al blog d'Enric Morera on tota la carabassor clamava contra el .val, les "renúncies" al pack Fuster, la deriva centrista del Bloc i tot això al que ens tenen acostumats. Per resposta no puc més que dir que jo no he corregut davant dels grissos, i amb això ho dic tot. A buen entendedor...

El diumenge, un mes després, vaig anar a vore la meua UD al Suñer. Primer els penyistes de la Sapo Gol tinguérem un dinar d'escalfament (...) previ al partit que va fer que nosaltres acomplirem el nostre treball a la perfecció. Qui no ho va fer va ser l'àrbitre ni el senyor Robert i, com sempre, ens n'anàrem a casa amb un empat... carabasses per a Robert! Després, Jessy i jo anàrem al poble dels carabassots, Guadassuar, a passetjar i vore el porrat.

Tota la vida he pogut estar orgullós de no dur-li als meus pares una carabassa de regal per Nadal, ni tampoc a juny. Tota la vida fins que vaig arribar a l'institut i allí les carabasses arribaven una rere l'altra. Mai he sigut mal estudiant, però he tingut un defecte molt gran: sóc un malfaener. Per sort, ho anava aprovant tot poc a poc. Ara, al Conservatori les coses no em van com jo voldria i segurament tornaré a dur eixe producte de la terra a casa quan acabe el curs. Reconec que he de posar-me les piles si vull que açò vaja endavant i posar un poc de trellat i sentit comú en la meua vida.

Això mateix és el que estan fent els meus amics, estudiar. I això també és el que els impedirà el dissabte eixir a celebrar les meues vint-i-dos carabasses. Una llàstima. Recorde de ben menut eixos aniversaris al Bar Alzira i a la Gallera, on acudien tots els meus amiguets de la infància. Ja de més major, sempre tindré a la memòria el meu 20 aniversari, que vaig celebrar al vell Sapo amb tot el que això comporta (per als que hagen conegut eixe bar...). Sens dubte el millor que recorde. Rellegint estes línies me'n adone que estic utilitzant una retòrica típica d'una persona de major edat, però són les paraules que m'ixen quan pense que d'ací uns dies, amb tan sols 22 anys, ja no podré celebrar un aniversari com toca amb la meua gent perquè tots tenim complicacions i obligacions. Serà que ens fem majors?

Però tot no poden ser males notícies. El carabassa és el color dels valencians i, espere, del canvi dins del Bloc. És el color que ens ajudarà a identificar un País amb el seu Partit. És el color del missatge de reconciliació i unió entre aquells que ens sentim valencians per damunt de tot i, inclús, per a mi també és a partir d'ara el color de l'esperança (amb permís dels verderos de Castelló, hehe).

Amb carabassa es fa la coca de carabassa que és una de les poques coses que pot fer-me feliç a l'instant, i també els bunyols, tan valencians i tan típics per falles (encara que reconec que no m'agraden...).

Carabasses són les que els ciutadans i ciutadanes d'Alzira li donaran a la senyora Elena Bastidas el 2011. Estic segur que els alzirenys es cansaran prompte de les mentides i els escàndols de la nostra alcaldessa, com el que els darrers dies va avançar el diari El País. Un altre cas d'incompliment de la legislació que, de nou, ens costarà diners de la butxaca als alzirenys però que serà profitós si la Justícia furga un poc més i trau a la llum els motius (econòmics, tal vegada?) pels quals esta dona va permetre abocar merda al nostre riu Xúquer.

Jo me la crec, i tu?

Hui ha sigut un dia un tant atípic, encara que últimament tots els dies ho són. Anit arribava tard a casa de la reunió-sopar del Bloc d'Alzira i, entre unes coses i altres, se'm feren les cinc quan aconseguia adormir-me. Este matí no tenia classes, així que he disfrutat dels plaers del llit fins quasi l'hora de dinar. Sí, reconec que hauré de fer-me a la idea de que açò no pot ser i posar-me les piles, que els examens estan ahí ja. Per la vesprada el meu fisioterapeuta també m'ha fet vore que també havia de fer-me a la idea de tornar a anar al gimnàs, ja que tinc l'esquena feta pols. Després ens n'hem anat la Jessy i jo a l'auditori de la Casa de la Cultura a l'acte de presentació a la Ribera de les ponències del Bloc per al proper Congrés Nacional.

D'estes ponències, sobretot de la ideològica, s'han dit moltes coses per part de gent que, o no se l'ha llegit, o simplement vol fer mal. On està la renúncia als símbols de la tradició fusteriana? On està el gir al centre? On està el blaverisme? On estan les ofrenes de noves glòries a Espanya? Són preguntes que llance a tots aquells que des d'uns llocs o altres han criticat la nova ponència ideològica del Bloc.

No vaig a entrar a debatre totes eixes ximpleries. Altres, com Pere Fuset, ho han fet molt millor que jo. De fet hui Albert Girona també ho ha deixat ben claret a la presentació de les ponències. El que sí que vull fer és llançar una pregunta a l'aire a tots els meus companys de partit... realment ens creguem la ponència? La masa social del partit se la creu?

Jo voldria creure que sí, que la majoria de militants ja han comprés que els nostres votants potencials són aquells que, com a la foto, pengen una o altra senyera, amb o sense blau, abans que penjar l'espanyola, i per tant que es pot ser valencianista utilitzant la simbologia que l'espanyolisme s'ha volgut apropiar en la història recent del País Valencià. També voldria creure que després de trenta anys pegant bacs ens hem adonat que cal ser un partit per als valencians, i no sols per als valencianistes, amb tot el que això comporta. Voldria creure que hem comprés que hem de ser un partit valencianista de caràcter progressista, i no al revés. Voldria creure que la gran majoria dels militants es creuen sincerament allò de la Nació Valenciana...

Gent, jo sóc optimista. Crec que la majoria dels qui formem esta gran família anomenada Bloc Nacionalista Valencià tenim un perfil progressista, d'estricta obediència valenciana i de respecte al conjunt de l'imaginari simbòlic dels valencians encara que, a sovint, ens costa eixir de l'armari. Que això es plasmara en forma de ponència ideològica era, sobretot, necessari, però també una mostra de valentia i una aposta arriscada (l'ortodoxia fusteriana ja veieu com ha tret les ungles de seguida) que de segur obtindrà els seus fruits si el conjunt dels militants, simpatitzants i amics del Bloc treballem de valent i ens fem a la idea (com jo amb això de tornar al gimnàs i als estudis) de que este, i no altre, és el camí per convertir-nos en el Partit, amb majúscules, dels valencians.

Bona nit!