Qua, Qua!

Qua, Qua! los dos patitos, que diuen. Hui és un dia normal per a la resta de la humanitat. El carrer es plena de gent anant d'un lloc a un altre, uns amb presses, altres no tant. Uns treballen, altres estudien, altres es dediquen a fer les compres de la setmana, que hui és dilluns. Vaja, un dia normal, com qualsevol altre.

No obstant això, per a tu és un dia diferent. Et sents una miqueta especial: és el teu dia. Hui sents que el món et deu una felicitació, un missatge al mòbil o uns quants estirons d'orelles. Sents que hui és l'inici d'una nova época i et sents una miqueta trist per totes eixes coses que han passat i intuïxes que no tornaran a passar. Segurament, ja mai tornaràs a entrar a classe i vore una gran felicitació a la pissarra i un sobre amb una emotiva carta al teu pupitre, ni t'alçaràs de bon de matí amb la bústia d'entrada del mòbil plena de missatges de text. Ara s'estila el tuenti i el facebook, d'ací uns anys... quí sap? Pel moment enguany ja no ha hagut celebració amb els amics, encara que el dissabte eixírem quatre amics i es pot dir que no va estar gens malament (y paro de contar...).

Com deia, sents que comença una nova época i et marques uns objectius, uns propòsits que has de complir durant este any que hui comença. En el meu cas, hui no l'he pogut complir. Comencem malament! He passat a per Jessy a primera hora del matí i ens n'hem anat a La Murta a fer un poc d'esport, un poc de senderisme dominguero, però no ens han permés el pas perquè estem en alerta per forts vents. No passa res, hem anat a fer esport a l'Amadeus, i a més a més esport valencià. Esmorçar és, junt a la pilota i la paella dels diumenges, un dels esports nacionals valencians. I si es practica dissabte o diumenge es convertix en tot un ritual en el que no poden faltar una botella de bon vi i una partideta de truc acompanyada del whisky, el conyac i/o la casalleta de rigor. Això sí que és deixar-se la pell al terreny de joc!

Malgrat tot, sempre hi ha gent que t'alegra el dia i l'existència, i entre elles, amb permís de Jessy, es troben els meus amics Marta i Aleix. La primera no em sorprén (bo, sempre troba la manera de fer-ho, però no em sorpén que em sorprenga), però el segon, Aleix, és com el fill pròdig, aquell qui va marxar de casa però quan torna el reps amb els braços oberts. Fa anys érem ungla i carn, però després de l'institut els estudis ens separaren, i ara tinc poquetes notícies d'ell. Per això, alçar-me amb un missatge seu per a mi significa molt i ha fet que afronte el dia amb una altra mentalitat, molt més optimista.

Crec, sincerament, que hui s'enceta una nova etapa. Esta setmana, si no passa res, començaré a dirigir un cor de persones majors i, possiblement, també seré el seu professor d'anglés. Són nous projectes, sense deixar de banda els estudis. Com hui és un dilluns normal, tinc la veu tocada del partit del diumenge i esta vesprada torne a tindre classe de clarinet, així que quan acabe d'escriure estes línies em posaré a estudiar, com cada dilluns.


Estic segur que Agus no tindrà cap de problema en que li haja agafat prestat el títol i la foto que encapçalen esta entrada, i que ell va utilitzar fa unes setmanes. Per cert, felicitats al meu cosinet, el Brian, que hui també és el seu aniversari, deu anyets.


Bon dilluns!