dimarts, 20 de gener de 2009

Pon una "carabassa" en tu vida

Sembla que últimament les carabasses estan molt presents en la meua vida, i no sempre per allò que jo voldria. Comencem per les coses bones? No, millor per les meues desgràcies carabasseres, i així finalitze jo d'escriure i vosaltres de llegir amb un bon somriure.

Hi ha gent que vol viure en la marginalitat, en el no per tota resposta, en la negació de la realitat, en els anys 60 i 70, en un món d'odi i de prejudicis que els impedix (o simplement no volen) vore el País Valencià tal com és... en resum, hi ha gent molt carabassa, i que conste que ho dic amb tot el carinyo del món, perquè sé que s'estimen el País tant com jo. Tot açò ho vinc a dir després de les pol.lèmiques sorgides (entre d'altres llocs) al blog d'Enric Morera on tota la carabassor clamava contra el .val, les "renúncies" al pack Fuster, la deriva centrista del Bloc i tot això al que ens tenen acostumats. Per resposta no puc més que dir que jo no he corregut davant dels grissos, i amb això ho dic tot. A buen entendedor...

El diumenge, un mes després, vaig anar a vore la meua UD al Suñer. Primer els penyistes de la Sapo Gol tinguérem un dinar d'escalfament (...) previ al partit que va fer que nosaltres acomplirem el nostre treball a la perfecció. Qui no ho va fer va ser l'àrbitre ni el senyor Robert i, com sempre, ens n'anàrem a casa amb un empat... carabasses per a Robert! Després, Jessy i jo anàrem al poble dels carabassots, Guadassuar, a passetjar i vore el porrat.

Tota la vida he pogut estar orgullós de no dur-li als meus pares una carabassa de regal per Nadal, ni tampoc a juny. Tota la vida fins que vaig arribar a l'institut i allí les carabasses arribaven una rere l'altra. Mai he sigut mal estudiant, però he tingut un defecte molt gran: sóc un malfaener. Per sort, ho anava aprovant tot poc a poc. Ara, al Conservatori les coses no em van com jo voldria i segurament tornaré a dur eixe producte de la terra a casa quan acabe el curs. Reconec que he de posar-me les piles si vull que açò vaja endavant i posar un poc de trellat i sentit comú en la meua vida.
Això mateix és el que estan fent els meus amics, estudiar. I això també és el que els impedirà el dissabte eixir a celebrar les meues vint-i-dos carabasses. Una llàstima. Recorde de ben menut eixos aniversaris al Bar Alzira i a la Gallera, on acudien tots els meus amiguets de la infància. Ja de més major, sempre tindré a la memòria el meu 20 aniversari, que vaig celebrar al vell Sapo amb tot el que això comporta (per als que hagen conegut eixe bar...). Sens dubte el millor que recorde. Rellegint estes línies me'n adone que estic utilitzant una retòrica típica d'una persona de major edat, però són les paraules que m'ixen quan pense que d'ací uns dies, amb tan sols 22 anys, ja no podré celebrar un aniversari com toca amb la meua gent perquè tots tenim complicacions i obligacions. Serà que ens fem majors?




Però tot no poden ser males notícies. El carabassa és el color dels valencians i, espere, del canvi dins del Bloc. És el color que ens ajudarà a identificar un País amb el seu Partit. És el color del missatge de reconciliació i unió entre aquells que ens sentim valencians per damunt de tot i, inclús, per a mi també és a partir d'ara el color de l'esperança (amb permís dels verderos de Castelló, hehe).
Amb carabassa es fa la coca de carabassa que és una de les poques coses que pot fer-me feliç a l'instant, i també els bunyols, tan valencians i tan típics per falles (encara que reconec que no m'agraden...).
Carabasses són les que els ciutadans i ciutadanes d'Alzira li donaran a la senyora Elena Bastidas el 2011. Estic segur que els alzirenys es cansaran prompte de les mentides i els escàndols de la nostra alcaldessa, com el que els darrers dies va avançar el diari El País. Un altre cas d'incompliment de la legislació que, de nou, ens costarà diners de la butxaca als alzirenys però que serà profitós si la Justícia furga un poc més i trau a la llum els motius (econòmics, tal vegada?) pels quals esta dona va permetre abocar merda al nostre riu Xúquer.