Perquè som diferents

Sóc fill de castellans. No ho amague, al contrari. Estic ben orgullós dels meus origens i les meues arrels, com també ho estic de ser d'una família de treballadors, llauradors, pastors, gent sencilla que ha lluitat sempre per un futur millor. Per això hagueren d'emigrar. No crec que fóra gens agradable, per a uns adolescents, el fet d'haver d'anar a treballar com a jornalers a Andalucía (com ells deien quan anaven a collir olives a terres de Jaen) ni tampoc a França, lluny de la seua família i els seus origens. No tingueren massa temps per a estudiar. Ma mare caminava kilòmetres tots els dies per anar a l'escola, l'edifici que veieu a la imatge. Mai els va faltar un plat a la taula, per sort. Les dues famílies, les de mon pare i ma mare, eren privilegiades dins del món que els va tocar viure. Vivien en cortijos de no més de 50 o 100 habitants, cadascun dels quals, diseminats per la gran extensió del terme municipal, pertanyien a les distintes partides que comformaven (i comformen), junt al nucli urbà principal, la localitat de Nerpio. Com ja he dit, no passaren grans penalitats. El meu iaio per part de pare va ser l'alcalde de la seua partida i, a més, mestre d'escola. Més d'una vegada he sentit de gent d'allà dir "aún recuerdo las hostias del Tío Benito!". També tenia a sa casa l'únic telèfon de la contornada. Vaja, que dins del mal, no es podien queixar. La família de ma mare, més nombrosa, vivia a altra partida. Tenien terres i ramat, que era l'únic que donava beneficis per aquella zona. Era gent d'esquerres.

Però arribaren els anys 60 i 70 i la gent va començar a emigrar, ja definitivament. De fet, hui en dia tinc cosins valencians, catalans, mallorquins, murcians, andalusos, etc... Ma tia va arribar ací, a Alzira, als anys 60, a una població que era un dels referents del País Valencià, sobretot per l'enorme extensió de tarongers que propiciava la creació de llocs de treball per als hómens als camps i per a les dones als magatzems, com també per la incipient indústria que s'anava creant de la mà del ja desaparegut Luis Suñer. Ma mare la va acompanyar i, anys després, una vegada casats, s'instal.là junt a mon pare a un barri nou, poblat majoritàriament pels inmigrants castellans de l'época.

Era una altra terra, un altre País. Els nadius que es trobaren els meus pares quan arribaren no parlaven la mateixa llengua que ells, sinó una altra que ells anomenaven valencià. Veieren que, quan arribaven les festes, la gent treia als balcons altres banderes, paregudes a eixes espanyoles que ells utilitzaven allà a Castella, però amb més barres roges i grogues. En Nadal ja no s'escoltaven els aguilandos, propis de la seua terra, i descobriren dolços nous com els pastissets de moniato. Dies després, observaven com la gent del poble reunia caixons i els cremava a la Plaza del Caudillo en el dia de San Antón, que ací deien Sant Antoni del porquet. Passades eixes dates, cada cap de setmana els sorprenia el soroll dels masclets, petardos per a ells. Ma mare els té por encara, i duu quasi 40 anys ací. S'acostaven les falles. Centenars de persones eixien al carrer vestint una indumentària que no havien vist mai, amb uns curiosos monyos les dones, amb brusó i espardenyes (alpargatas o esparteñas deien ells) els hómens, quan encara no s'estilava això de vestir-se amb saragüells a les nostres festes. Plantaven uns monuments als carrers, fets de cartró, que acabaven cremant dies després. !Qué raros estos valencianos! pensarien. Ma mare no comprenia com feien castillos durant el día, ja que (i encara ho diu) los castillos lucen más por la noche, durante el día no se ven. Ma mare no comprenia que allò que feien no eren castells, sinó mascletaes. Alguns inmigrants castellans o andalusos participaren de la festa i es feren fallers, o bé es feien festers del barri o creaven associacions culturals pròpies, com la Casa de Castilla-La Mancha. Ells preferiren no fer-ho, el que no vol dir que no es relacionaren amb gent autòctona o de la seua terra. De seguida féren amics, amb els quals segurament descobriren plats com la paella, l'arròs al forn, l'arròs caldós, l'arròs a banda, la fideuà, l'arròs negre... plats que hui en dia entren dins del menú típic de ma casa, junt amb altres d'origen castellà com les migues o el gaspatxo manxeg.

El clima era més suau. A l'hivern no nevava, tret de contadíssimes excepcions, i a l'estiu feia una calor que, unida a la humitat de la Ribera, es convertia en un patiment que sols es calmava amb els gelats d'Avidesa o anant a la platja. Ells el mar sols l'havien vist a les revistes, i ací el teniem al costat. Després, arribava una època de pluges curtes però intenses. S'acostumaren, malauradament, a vore el riu pel seu carrer. Bonica era València, però no podia ser perfecta.

I la música? Mon pare era músic. Tocava la guitarra, el llaüt i el requinto (paregut al que ací diem guitarró). Encara hui, de tant en tant, agafa la guitarra i toca alguna malaguenya. Ací també hi havien rondalles i colles, que també tocaven malaguenyes, jotes i fandangos. Però les cantaven en valencià. No obstant això, descobriren instruments nous. Una espècie de flauta que anava acompanyada per un xiquet tocant un tamboret. Era la dolçaina, acompanyada pel tabalet. En sa vida ho havien vist. Tampoc havien vist en sa vida una terra amb tanta cultura de banda. No hi havia acte a Alzira que no comptara amb la presència de la banda de música, la jove Societat Musical. Un dia es van trobar mig poble a la Plaça del Regne, amb pancartes, eufòrics. La banda simfònica de la Societat Musical d'Alzira havia tornat triomfant del certamen internacional de bandes civils de Kerkrade, a Holanda. Per aquella època, els concerts de la banda de música s'anunciaven pels carrers amb megàfons instal.lats a un cotxe que recorria la ciutat. El Gran Teatre es plenava. Els meus pares no havien conegut una terra amb tanta quantitat de músics i d'afició per la música. Seria que estaven, realment, en un altre País?

Efectivament, per a mi és un altra cultura, un poble amb una històra diferent, una manera de ser, de viure la vida, completament distinta... un altre País: el meu País Valencià, com diria Pep Gimeno. Malauradament, este País ha viscut molts segles d'ocupació política i cultural. I la culpa és nostra i de ningú més. Ens hem deixat colonitzar, i hem assimilat com a nostra la cultura i la llengua dels castellans. No la dels castellans que vingueren a treballar i guanyar-se el pa de cada dia, sinó la d'aquells que entraren per Almansa imposant-nos lleis i cultura.

Este és, per sort i per desgràcia, el nostre País. Comprendre la realitat, adaptar-nos a ella, i intentar canviar-la des de dins és una tasca que tots els que ens estimem esta terra hem de realitzar si volem recuperar la dignitat que el nostre País es va deixar arravassar.