diumenge, 11 de gener de 2009

Perquè som diferents

Sóc fill de castellans. No ho amague, al contrari. Estic ben orgullós dels meus origens i les meues arrels, com també ho estic de ser d'una família de treballadors, llauradors, pastors, gent sencilla que ha lluitat sempre per un futur millor. Per això hagueren d'emigrar. No crec que fóra gens agradable, per a uns adolescents, el fet d'haver d'anar a treballar com a jornalers a Andalucía (com ells deien quan anaven a collir olives a terres de Jaen) ni tampoc a França, lluny de la seua família i els seus origens. No tingueren massa temps per a estudiar. Ma mare caminava kilòmetres tots els dies per anar a l'escola, l'edifici que veieu a la imatge. Mai els va faltar un plat a la taula, per sort. Les dues famílies, les de mon pare i ma mare, eren privilegiades dins del món que els va tocar viure. Vivien en cortijos de no més de 50 o 100 habitants, cadascun dels quals, diseminats per la gran extensió del terme municipal, pertanyien a les distintes partides que comformaven (i comformen), junt al nucli urbà principal, la localitat de Nerpio. Com ja he dit, no passaren grans penalitats. El meu iaio per part de pare va ser l'alcalde de la seua partida i, a més, mestre d'escola. Més d'una vegada he sentit de gent d'allà dir "aún recuerdo las hostias del Tío Benito!". També tenia a sa casa l'únic telèfon de la contornada. Vaja, que dins del mal, no es podien queixar. La família de ma mare, més nombrosa, vivia a altra partida. Tenien terres i ramat, que era l'únic que donava beneficis per aquella zona. Era gent d'esquerres.

Però arribaren els anys 60 i 70 i la gent va començar a emigrar, ja definitivament. De fet, hui en dia tinc cosins valencians, catalans, mallorquins, murcians, andalusos, etc... Ma tia va arribar ací, a Alzira, als anys 60, a una població que era un dels referents del País Valencià, sobretot per l'enorme extensió de tarongers que propiciava la creació de llocs de treball per als hómens als camps i per a les dones als magatzems, com també per la incipient indústria que s'anava creant de la mà del ja desaparegut Luis Suñer. Ma mare la va acompanyar i, anys després, una vegada casats, s'instal.là junt a mon pare a un barri nou, poblat majoritàriament pels inmigrants castellans de l'época.

Era una altra terra, un altre País. Els nadius que es trobaren els meus pares quan arribaren no parlaven la mateixa llengua que ells, sinó una altra que ells anomenaven valencià. Veieren que, quan arribaven les festes, la gent treia als balcons altres banderes, paregudes a eixes espanyoles que ells utilitzaven allà a Castella, però amb més barres roges i grogues. En Nadal ja no s'escoltaven els aguilandos, propis de la seua terra, i descobriren dolços nous com els pastissets de moniato. Dies després, observaven com la gent del poble reunia caixons i els cremava a la Plaza del Caudillo en el dia de San Antón, que ací deien Sant Antoni del porquet. Passades eixes dates, cada cap de setmana els sorprenia el soroll dels masclets, petardos per a ells. Ma mare els té por encara, i duu quasi 40 anys ací. S'acostaven les falles. Centenars de persones eixien al carrer vestint una indumentària que no havien vist mai, amb uns curiosos monyos les dones, amb brusó i espardenyes (alpargatas o esparteñas deien ells) els hómens, quan encara no s'estilava això de vestir-se amb saragüells a les nostres festes. Plantaven uns monuments als carrers, fets de cartró, que acabaven cremant dies després. !Qué raros estos valencianos! pensarien. Ma mare no comprenia com feien castillos durant el día, ja que (i encara ho diu) los castillos lucen más por la noche, durante el día no se ven. Ma mare no comprenia que allò que feien no eren castells, sinó mascletaes. Alguns inmigrants castellans o andalusos participaren de la festa i es feren fallers, o bé es feien festers del barri o creaven associacions culturals pròpies, com la Casa de Castilla-La Mancha. Ells preferiren no fer-ho, el que no vol dir que no es relacionaren amb gent autòctona o de la seua terra. De seguida féren amics, amb els quals segurament descobriren plats com la paella, l'arròs al forn, l'arròs caldós, l'arròs a banda, la fideuà, l'arròs negre... plats que hui en dia entren dins del menú típic de ma casa, junt amb altres d'origen castellà com les migues o el gaspatxo manxeg.

El clima era més suau. A l'hivern no nevava, tret de contadíssimes excepcions, i a l'estiu feia una calor que, unida a la humitat de la Ribera, es convertia en un patiment que sols es calmava amb els gelats d'Avidesa o anant a la platja. Ells el mar sols l'havien vist a les revistes, i ací el teniem al costat. Després, arribava una època de pluges curtes però intenses. S'acostumaren, malauradament, a vore el riu pel seu carrer. Bonica era València, però no podia ser perfecta.

I la música? Mon pare era músic. Tocava la guitarra, el llaüt i el requinto (paregut al que ací diem guitarró). Encara hui, de tant en tant, agafa la guitarra i toca alguna malaguenya. Ací també hi havien rondalles i colles, que també tocaven malaguenyes, jotes i fandangos. Però les cantaven en valencià. No obstant això, descobriren instruments nous. Una espècie de flauta que anava acompanyada per un xiquet tocant un tamboret. Era la dolçaina, acompanyada pel tabalet. En sa vida ho havien vist. Tampoc havien vist en sa vida una terra amb tanta cultura de banda. No hi havia acte a Alzira que no comptara amb la presència de la banda de música, la jove Societat Musical. Un dia es van trobar mig poble a la Plaça del Regne, amb pancartes, eufòrics. La banda simfònica de la Societat Musical d'Alzira havia tornat triomfant del certamen internacional de bandes civils de Kerkrade, a Holanda. Per aquella època, els concerts de la banda de música s'anunciaven pels carrers amb megàfons instal.lats a un cotxe que recorria la ciutat. El Gran Teatre es plenava. Els meus pares no havien conegut una terra amb tanta quantitat de músics i d'afició per la música. Seria que estaven, realment, en un altre País?



Efectivament, per a mi és un altra cultura, un poble amb una històra diferent, una manera de ser, de viure la vida, completament distinta... un altre País: el meu País Valencià, com diria Pep Gimeno. Malauradament, este País ha viscut molts segles d'ocupació política i cultural. I la culpa és nostra i de ningú més. Ens hem deixat colonitzar, i hem assimilat com a nostra la cultura i la llengua dels castellans. No la dels castellans que vingueren a treballar i guanyar-se el pa de cada dia, sinó la d'aquells que entraren per Almansa imposant-nos lleis i cultura.

Este és, per sort i per desgràcia, el nostre País. Comprendre la realitat, adaptar-nos a ella, i intentar canviar-la des de dins és una tasca que tots els que ens estimem esta terra hem de realitzar si volem recuperar la dignitat que el nostre País es va deixar arravassar.

15 comentaris:

Albert Miret ha dit...

Salutacions Jose. Gràcies al blog de taronget i Amadeu horta he descobert este interesantíssim blog que en acabar el breu comentari enllaçarè i seguirè.
Afortunadament molts som els qui no som originaris d'esta terra i ens hem quedat enamorats d'ella, de les seues costums i cultura.
Efectivament en les nostres mans està fer el que has mencionat a l'entrada i ès faena de tota persona que s'estime este país ja siga o no nadiua. Jo com els teus pares tampoc he nascut acì però porte molts anys. Em considere un català integrat a la societat valenciana sense que això signifique renunciar als meus orígens.
Enhorabona i benvingut a la blogosfera!
A vore quan fem alguna cosa Onda i Alzira que per si algù no ho sap som ciutats agermanades.

Nomdedéu ha dit...

Et vaig llegir en l'entrada anterior, i vaig trobar molt encertada la reflexió.
Ara he llegit esta, i francament, l'hetrobat fantàstica. Escrius molt bé. Felicitats

Jose Beteta ha dit...

Gràcies als dos! Albert, tu eres un valencià més, i un valencianista convençut, per molt que la teua terra de naixement no siga la valenciana. Jo, encara que no siga castellà, tampoc renegue de les meues arrels. Hui he dinat migues, i encara les tinc a la gola! com també m'encanta tocar "aguilandos" amb la guitarra, em recorden a la meua infància.

Enric, escric el que sent i el que em ve al cap, encara que el meu estil no siga el millor. L'anirem depurant!

Anònim ha dit...

iep Jose, com va? m'alegre que t'hages fet un blog,i sobretot que l'utilitzes per a escriure coses tan boniques com ésta. No sabia que eres de familia castellana, supose que ara que començaràs a escriure a sovint per ací tindré ocasió de conéixer-te un poc més.

És curiós com les vivències dels nostres avantpassats poden marcar la nostra estima per esta terra.

Un abraç

Jorge García Martín ha dit...

Buenas; Para comenzar decirte que no nos conocemos y he llegado a tu blog través del de Ferrán. Me ha gustado bastante el artículo como ha empezado, me parece una historia muy bien relatada y una muestra más de que esta tierra es una tierra de inmigrantes. Aunque debo decirte que discrepo bastante de la conclusión del artículo:
Mi familia materna (al igual que la tuya) tiene origenes fuera, concretamente en Granada, en cambio mi familia paterna es oriunda de toda la vida de Sagunto. He vivido siempre aquí y por lo tanto me considero valenciano (o Alicantino) pero habitualmente hablo en castellano y no por ello me siento menos valenciano. He comprobado y no te molestes por ello, que muchos hijos de inmigrantes castellanos tienden a a asumir posiciones nacionalistas, como es el caso de afirmar que estamos en ocupación desde hace 300 años. Políticamente hablando, soy del PSPV y creo, si no me equivoco, que tú tampoco estarás muy lejos de esas siglas, y pienso que quizá nos convenga alejarnos de esa retórica propia del nacionalismo (Almansa, ocupación, PP.CC.,...)porque para mí, todos los nacionalismos son iguales: la patria sobre la persona (da igual sea un nacionalismo español, valenciano, catalán, francés,...) mientras que el socialismo es la igualdad de las personas sin distinción de origen o lengua.
De todos modos me alegro de que te animes a escribir un blog. Saludos!

Jorge García.
Secretario General JSPV-Marina Baixa.

Jorge García Martín ha dit...

¡Perdona mi ignorancia! Acabo de leer tu primer artículo y he visto que eres del Bloc. Comprendo ahora lo que has afirmado, jejejeje y más o menos me toca retirar lo relativo a la política del comentario anterior!

De todas formas te repito que me gusta bastante como escribes!

Saludos!

Anònim ha dit...

La meua família és d'Aragó i jo també sóc un valencià més i del BLOC. M'has fet recordar moltes coses semblants, gràcies.

Jose Beteta ha dit...

Gràcies anònim per les paraules, però a mi també m'agradaria saber qui eres :)

Jorge, els blogs són una eina molt útil per a conéixer les impressions dels qui són afins als teus posicionaments polítics però també dels qui no ho són, així que m'alegra molt que pogam utilitzar este espai per a debatre i més si ho fem des del respecte com ho has fet tu.

En primer lloc, caus en el mateix error que els "nacionalistes" denunciem constantment. Consideres a uns com a "nacionalistes" i altres com a "no nacionalistes". Per sort, encara reconeixes el nacionalisme espanyol. És un pas. Eixos "no nacionalistes" són els més perillosos, són els nacionalistes espanyols, aquells de la lengua única, cultura única y única nación (la España, Grande y Libre). Efectivament, tots els nacionalismes quan són exclusius, xenòfobs, aniquil.ladors, són roïns, una lacra per a la humanitat. Per sort el valencià no ho és, i no ho és perquè els valencianistes sabem molt bé que és això de l'assimilació cultural per part d'una altra cultura dominant.

De fet, si et servix de consol, jo em declare valencianista. I el valencianisme és més bé un sentiment, l'estima per la terra. Sóc un sentimental, qué vols que li fem! Fuster ja ho va dir (i no sóc jo un dels ortodoxes defensors seus), som nacionalistes perquè ens obliguen. I qui ens obliga? Ens obliga la situació actual, que ha estat propiciada per la desfeta d'Almansa, com no, però també (i ho dic a este article) pel meninfotisme dels valencians, que ens hem deixat "colonitzar". Sé que sonen dures estes paraules per a una persona que avantposa el projecte social, com tu, al nacional (nacional espanyol o valencià?), però és així. La història ens ho diu. Tampoc podem estar constantment enfadats amb el món, dient-li a tots que són uns espanyolistes i uns meninfots. Hem de fer-ho poc a poc, despertant eixe sentiment de valenciania que hi ha en cada valencià. De fet, a voltes pense que Camps amb eixe victimisme (partidista, no ens enganyem) cap a Madrid ens està fent la faena bruta als valencianistes.

Un altre dels problemes que tenim els valencians es despren del teu escrit. "Soy valenciano (o alicantino)". Fa 175 anys, quan es va fer la divisió de l'Estat en províncies, era impensable que un ciutadà de la Marina diguera que es considerava alacantí, i no valencià. Els alacantins eren els de la ciutat d'Alacant, i eren tan valencians com jo que sóc d'Alzira o com qualsevol altre ciutadà de l'antic Regne. Ens han dividit en províncies, val, no passa "res". Els catalans són tan catalans siguen de Lleida o de Tarragona, ells no han desenvolupat eixe provincianisme caspós i espanyolista, que tant de mal ens fa als valencians. La solució? Qué vols que et diga, dividir el País Valencià en comarques és un suicidi polític, però podem incidir en donar-li més competències a les comarques i menys a les diputacions, poc a poc i amb pedagogia. Vosaltres també teniu divisió comarcal al partit, m'enganye?

I sobre el fet de que no parles valencià, tranquil home. Som valencianistes, no "panvalencianistes" :) Tenim dues llengües al País Valencià, amb dues zones on històricament una de les dos ha sigut predominant. En tot cas, tots els valencians tenim el deure moral de conéixer i saber parlar les dues llengües, especialment el valencià que és la que més perill té de desaparéixer. Hem d'insistir en que tothom tinga dret a estudiar en valencià i castellà. Jo estudie al Conservatori Superior de València i no puc estudiar en valencià. No tinc dret? Mira, jo crec en el respecte, a uns i a altres. A mi moltes vegades no m'han respectat per parlar valencià. M'han mirat mal, m'han dit "hábleme en cristiano", m'han insultat, tot per parlar la llengua del meu poble. Respecte, amic, respecte i igualtat. Bilingüisme real, no com el que hi ha ara i ens vol vendre el PP.


I, ja per a finalitzar, sobre allò que dius de que hem de deixar el missatge de "Almansa, PP.CC, ocupació...". En primer lloc, no crec en els Països Catalans com a entitat política, sí com a territoris on es parla la mateixa llengua, però res més. La meua nació és la valenciana. I en segon lloc, sóc el primer interesssat en no avorrir (com ara he fet amb tu, disculpa'm) a la societat amb històries d'ocupacions, batalles, llengües i cultures. Hi ha coses més importants, la desocupació, l'educació, les desigualtats socials, el preu de la vivenda, etc. El que no podem és amagar la història. És una cosa que està ahí i que, malauradament, hem de traure a la llum cada dos per tres, perquè sense conéixer el nostre passat no podem comprendre el present.


Una abraçada Jorge, sigues benvingut sempre que vulgues!

rosella ha dit...

Jose, molt ben relatada la història vital dels teus pares.

La meua és diferent , els meus iaios per part de pare són alcoians i van haver d'emigrar a Mislata per una sequera, Mislata era un poble de 400 habitants i ara en té 55000.

Per part de mare, sóc xurra, la serrania és una comarca que em de començar a treballar perquè sempre s'han sentit valencians i de fet, les orxateries amb més fama de la ciutat són d'alcublans com ma mare i si investigàrem un poquet hi ha molts xurros que exerceixen el valencianisme cada dia...

vinga, segueix escrivint i avant amb el bloc jove de la ribera!

una abraçada des de l'horta.
Rosella

Amadeu_horta ha dit...

L'anònim era jo!! no sé per què ha eixit anònim, sóc Amadeu.

Jorge García Martín ha dit...

Buenas, me ha gustado mucho tu respuesta. En el caso concreto que pones del conservatori la verdad es que no lo entiendo porque se da solo en castellano.
De todas formas partimos de principios muy lejanos, no me gustan las banderas, porque durante años he visto como la retórica de la historia se utiliza indistintamente por todo tipo de ideologias de forma interesada.
De todas formas según he estudiado en Historia del Derecho, fueron las Cortes Valencinas las que:
1º Declararón como rey a Felipe.
2º Una vez proclamado rey, decidieron apoyar al Archiduque Carlos al prometerles este más autonomia. Por ejemplo, Navarra fue fiel a Felipe y por eso han conservado durante muchos siglos sus privilegios forales.

De todos modos muchas de las competencias que fueron arrebatadas ya han sido devueltas. Por eso existe "la Costumbre" para que las Cortes valencianas pueden legislar en materia civil.

En cuanto al provincialismo, la división la hizo de Burgos en 1833 (creo por que lo estoy poniendo de memoria) pero basándose en criterios históricos y culturales. Alicante fue la unión de Orihuela y la propia Alicante y de varias ciudades, muchas de ellas castellanas como Villena.

Por último te comento que sinceramente considero que Alicante sale muy perjudicada siempre. La gran mayoria de atribuciones se los lleva la provincia de Valencia. Por ponerte varios ejemplos, en Alicante no hay un sistema de ferrocaril en condiciones, es más bien un trenet bastante ridículo. Todos los grandes eventos van a parar a la ciudad de Valencia. El Altet se margina frente a Manises (a pesar de ser la quinta provincia en población)

En cuanto a las comarcas, como instituciones públicas sólo existen en Aragón y Cataluña establecidas. Además la Constitución no dice nada de ellas, sino que son los Estatutos autonómicos los que se encargan de establecerlas. No creo que un sistema con preferencia comarcal fuese más éxitoso que el provincial, sería incoordinable y para cercanía a la genta ya están los consistorios locales.

Bueno, perdón por el coñazo que te he soltado! Saludos!

Vent d Cabylia ha dit...

Tant de bo n'hi hagueren una bona colla com tu a totes les ciutats i pobles del país. No cal una politització excessiva, simplement una miqueta d'observació, sensibilitat i intel·ligència...

CAN ha dit...

Doncs a vore quan t'animes a acompanyar-nos en una d'aquestes eixides per la natura. A més a més de caminar i pujar muntanyes també tenim el que nosaltres anomenem "mandanga gastronòmica".

Una abraçada des d'Alginet!

S ha dit...

hola Jorge, sobre els ferrocarrils a la província d'Alacant i per ende a tota València. Per una part podries preguntar-li al teu partit (psoe-pspv) que governa a l'estat espanyol i que té les competències en ferrocarrils. Pregunta-li, per què no fa res segons dius tu i per tant per què té als valencians vivint en eixes condicions precàries de transport. És prou lamentable, no?

També podries preguntar-li al psoe-pspv perquè no ha volgut la cessió d'estes competències a la Generalitat, per a que tots los valencians poguem fer el nostre propi treball ja que no ho fan altres. Vull dir este partit és autonomista? Ja que no aprovà propostes en este sentit, presentades per el BLOC.

També per què el teu partit no porta a terme d'una vegada la línia Dénia-Oliva-Gandia i es va abstindre a la votació d'esta infraestructura a les Corts Valencianes, per a instar al govern central a que la faça.

Certament el BLOC ha constatat que s'ha marginat a la majoria de les ciutats valencianes en els pressupostos que elabora l'estat (dirigit per el PSOE, per fer discriminació positiva per a les autonomitats on governa: Aragó, Andalusia, etc...), i també com al pressupostos de la Generalitat Valenciana es margina ciutats com Elx, Alacant o Torrent (pressupostos que va fer el PP i on el PSOE es va abstindre pareixent-li collonuts estos desequilibris).

En eixe sentit de que suposadament se perjudica a tota la província d'Alacant, podries preguntar-los als diputats del PSOE i el PP per esta demarcació d'esta marginació als valencians (perquè són majoria, vull dir, li llances al teu partit la culpa de la marginació de la província d'Alacant i els seus habitants?). Crec que t'has equivocat de partit a l'hora de demanar un poc de justícia per als valencians. En cas de que algú marginarà, serien els diputats del teu partit i de l'altre partit bessó, que són majoria.

L'Altet "marginat" o no, ha crescut en 400.000 passatgers, crec que està suficientment dotat. Quan una infraestructura no s'utilitza, la inversió feta no és rentable. No és el cas. Però clar com secretari comarcal d'una comarca dius que se margina l'Altet respecte a Manises, quan sabem que Manises està mig mort des de que se va anar Ryanair. Manises s'amplià i connectà amb Metro, a l'Altet se'l duplica la seua capacitat.

Eixe conte la marginació està molt bé, però està mal enfocat. L'Altet no està marginat front a Manises sinó front a Barajas, la inversió feta a Barajas multiplica per 30 o més, la que mai se farà mai a l'Altet, les línies de vol en gran part estan centralitzades per això moltes voltes hi ha que fer transbord sense molt de sentit en Madrid, perjudicant l'autonomia i projecció potencial dels dos aeroports valencians. Companyies de baix cost suporten l'Altet (el que diguem vols xàrter o noliejats), les grans se les porta Madrid. Estaria bé tindre de les dos a l'Altet, però el PP i el PSOE no volen res, excepte marginar a València.

Si l'aeroport de l'Altet no va a més, és per el boicot dels partits centralistes i el nul finançament econòmic (perdem diners del que generem, mai hem guanyat en positiu, cada any 6.000 milions d'euros perduts), per no parlar del deute de la Generalitat que no li deixa marge. Això sí la T4 de Barajas collonuda ;)

"Li diu el mort al degollat, qui t'ha fet eixe forat". No manipulem en falsetats, gràcies. Justícia per als valencians.

Adrastea ha dit...

Hola,

Crec que el teu post reflecteix molt bé la realitat de moltes famílies d'Alzira. De fet, jo sóc una de les poques persones a qui conec que no té algun "xurro" (llegiu amb bona fe) en la família, al menys en unes tres generacions arrere.

Llàstima que no estem sabent integrar els que ara són nouvinguts amb la mateixa NORMALITAT amb què es va fer als anys de l'èxode rural massiu.

Supose que el fet que Alzira vulga aspirar a ser tan "ciutat" hi influeix, però no hauríem de deixar que açò passara, es pot ser ciutat i no ser una segona o tercera València. Seria genial que d'ací uns deu anys algun fill d'equtorians escrivira un post equivalent al teu, en la nostra/seua llengua.

Salutacions! I avant!